Immaginare Corviale. Osservatorio Nomade

Roma 2003/2005

Corviale és un edifici de vivendes populars de 958 metres de llargada, on viuen unes 6.000 persones. Situat al sud-oest de la perifèria de Roma, està envoltat per tres bandes de camps sense urbanitzar. El va dissenyar Mario Fiorenti-no entre 1972 i 1975 i es va acabar deu anys més tard. És un lloc emblemàtic per als arquitectes i els planifica-dors urbans, i la premsa italiana l’esmenta sistemàticament per referir-se als mals, reals o imaginaris, dels suburbis. Avui, després de trenta anys, per fi és possible reactivar la reflexió sobre la importància i l’impacte d’una ideologia de la planificació urbana i l’habitatge públic que durant els anys seixanta i setanta impregnava les activitats dels intel·lectuals, els polítics i els tecnòcrates, i que després es va abandonar sense haver arribat a la gent per a qui s’havia pensat. La insostenible utopia de la modernitat que va fabricar Corviale i la representació del complex d’habitatges que els mitjans de comunicació nacional han difós durant els últims vint anys han transformat Corviale en el símbol de tots els problemes socials de la perifèria de les ciutats italianes. Això ha impedit que es desenvolupés una imatge positiva i dinàmica de Corviale tant de cara als mateixos residents, a la ciutat i a la imatge dels mitjans de comunicació. Ara el repte és recuperar una sensació de consciència entre els residents del fet que viuen en un lloc excepcional. Amb el projecte Immaginare Corviale volem reconnectar els fils d’una història interrompuda i desmuntar aquest estereotip paradoxal, sense perdre de vista la relació individual dels residents amb l’edifici. La petició que han fet els residents de Corviale és la creació d’una nova imatge per al complex de vivendes. Aquesta petició d’un nou imaginari més apropiat està totalment interrelacionada amb la necessitat d’un programa de renovació física per al complex. Immaginare Corviale està impulsat per la voluntat d’entendre els espais de l’edifici i les zones del voltant, i com s’habiten, s’imaginen i es transformen. La col·laboració dels residents ha fet possible aquesta exploració, i ha suggerit noves direccions per a la investigació. Immaginare Corviale s’ha convertit en un laboratori multidisciplinari sobre l’espai urbà on les pràctiques de planificació participatives i les obres artístiques i multimèdia es donen la mà. L’elecció de fer un treball de camp té les seves dificultats i pot generar inseguretats, però assegura que la individualització de les esferes d’intervenció no sigui el fruit d’una intuïció artística aliena, sinó el reflex de necessitats reals, vives i arrelades. A partir del diàleg amb els residents, de vegades estimulant i altres vegades conflictiu, van emergir tres dimensions on ens podíem concentrar: l’experiència real i subjectiva del lloc, la imatge del lloc, i finalment l’imaginari i la memòria del lloc. Aquestes tres dimensions animen les tres plataformes creades per al projecte: ON/field, ON/univerCITY i ON/network.

Text del llibre The [un] common place,

Bartolomeo Pietromarchi. Fondazione Adriano Olivetti i Actar, 2005

La importància de dir-se Corviale. Peter Lang

23 de juliol de 2005

L’arquitectura té una manera ben particular i emfàtica d’avançar a còpia d’ensopegades al llarg de la història. Adquireix diferents cadències amb els canvis de tecnologia, sofreix una metamorfosi amb cada nou avenç científic, canvia de rumb amb el primer senyal de canvi polític. A diferència de les seves germanes més manses i més pedants, la ciència de l’enginyeria civil i la ciència de la construcció, l’arquitectura es comporta d’una manera més temerària: fa revolucions, es torna reaccionària, o es prostitueix a canvi de fama i fortuna.

La història contemporània de l’arquitectura, però, es pot llegir com un còmic mediocre, amb herois increïbles, amb una col·lecció de personatges secundaris rovellats, i amb un argument sobre una recerca interminable per salvar el món mitjançant una gesta audaç de creativitat superpotent. En aquest món de dibuixos animats el dolent és el terrible especulador immobiliari, el paper del crític d’arquitectura el fa un científic boig, i tots dos lluiten contínuament per frustrar els esforços justos del superarquitecte. En cada una d’aquestes aventures vulgars hi ha la massa de la genteta, els que sempre acaben vaporitzats per la pistola de rajos o simplement aixafats sota les runes d’edificis que s’esfondren. Aquests personatges representen el públic indefens, sempre aterrit pel superheroi, però, per desgràcia, constitueixen els danys col·laterals necessaris per a qualsevol història feta a corre-cuita sobre un superheroi.

El que és especialment tràgic d’aquesta arriscada representació és que representa la terrible veritat de la vida real. La història del World Trade Center només és l’última versió d’aquesta ficció barata: els edificis del gran arquitecte s’esfondren sobre la multitud innocent, mor una gran quantitat de gent anònima. Però tot el que passa després és una altra versió de la mateixa història: un altre superarquitecte, un altre especulador immobiliari malvat, un altre crític boig. Sembla que estiguem condemnats a repetir els pitjors malsons.

Però hi ha altres possibles finals alternatius que podrien posar fi a aquest cicle nietzschià i a la síndrome de l’uber mensch. En aquest univers alternatiu les multituds humanes ja no moren esclafades per una arquitectura que s’esfondra, els arquitectes ja no imposen els seus somnis impossibles, i els especuladors malvats i els crítics bojos es converteixen en fundacions penedides o en bons comissaris. No ha d’escandalitzar ningú el fet que aquesta versió ja fa temps que s’estigui gestant i que de fet no faltin observadors ni participants que no siguin absorbits màgicament per aquesta congregació.

Vet aquí el projecte Corviale. Potser no ha assolit un grau de perfecció absoluta, potser queden alguns temes per resoldre, o un grapat de contradiccions. Però el gran canvi s’ha realitzat. L’Stalker/ON, un laboratori urbà, juntament amb La Commune de Roma i la Fundació Olivetti han abordat un dels grans enigmes del nostre temps. ¿Què passa amb una obra colossal de l’arquitectura dels setanta, una de les més grans megaestructures de la seva espècie, quan els arquitectes han abandonat l’escenari, els aprofitats han cobrat els seus xecs, i els crítics han començat a dedicar-se a altres assumptes? ¿Què se n’ha fet, després de tot, dels milers de persones que es van convertir en la comunitat de carn i ossos del bloc d’acer i formigó del cim del turó?

Tot i que això pot semblar una qüestió òbvia, la pura veritat és que les conseqüències d’una visió arquitectònica rarament es revisen. Les escoles d’arquitectura no inclouen aquests edificis en les seves investigacions en curs; els governs no mantenen una presència activa; i molt poca gent es preocupa per com els va a aquestes estructures al cap de cinc, deu o vint anys. I encara pitjor, l’únic tractament institucionalitzat per a aquests projectes a gran escala són els buldòzers i la dinamita, en el mateix paquet en què es troba la nova concepció actual de l’habitatge: cases familiars de baixa qualitat escampades pròdigament en grans terrenys…

El projecte Osservatorio Nomade és, en primer lloc, una lliçó d’arquitectura. En comptes d’ensenyar als alumnes com fer edificis fantàstics en entorns aparentment buits, Corviale és una guia per saber com una comunitat viu,  adapta i transforma l’invent altament abstracte d’un arquitecte. Aquesta original col·lecció d’estratègies interactives estableix els fonaments d’una arquitectura sensible, modelada estrictament a partir de les condicions de vida reals. Si considerem Corviale com una marca territorial viva, hi podem veure una nova arquitectura programada per respondre a les necessitats i els desitjos d’una comunitat en evolució. És una via per anar més enllà del concepte tancat del monobloc estèticament abstracte.

En segon lloc, Corviale introdueix un nou paradigma per a la cooperació, ja que posa en marxa tot un context per a la interacció institucional entre els col·lectius de la comunitat i la participació del govern. Aquí la qüestió no és com apuntalar un sistema social en decadència, sinó com reforçar i construir positivament una societat mitjançant estructures educatives i socials que satisfacin les necessitats dels seus habitants. Els símptomes estructurals del fracàs, la desafortunada llista de situacions que inclouen l’abandonament dels serveis públics, la infrastructura degradada i la corrent falta de manteniment d’ascensors, passadissos públics i escales, creen, en conjunt, dificultats increïbles per a les persones que hi viuen. Aquests són els inconvenients emblemàtics d’una actitud en general negativa envers l’allotjament públic i contribueixen a la degradació general del complex. Però les petites reparacions i les inconsistents aportacions de diners no van pas al cor del problema. Només una xarxa de cooperació ben articulada entre els residents i l’administració pública pot començar a renovar realment aquesta tipologia de megaestructures.

Finalment, Corviale és un model per a una nova forma de projecte conceptual, un projecte on es poden ajuntar el món dels mitjans de comunicació actuals i el de les arts visuals, el de l’arquitectura i el de l’arquitectura paisatgística, per contribuir al desenvolupament de la identitat nuclear d’una comunitat. Un projecte on es pot representar i retransmetre un món esgarrapat per anys de negligència i d’abús, on es pot convertir un retrat negatiu en un paisatge meravellós, on es pot crear un entorn vital sostenible per a les generacions futures. És, ben mirat, una tasca noble que contraresta els estereotips superficials dels mitjans de comunicació i transcendeix la lògica de l’habitatge social existenzminimum. La mala reputació adquirida amb el temps, un subproducte desafortunat de la desproporcionada i mal considerada fórmula que va generar Corviale a l‘inici, només es pot contrarestar amb una campanya pública de sensibilització dirigida a orientar de nou la xarxa capil·lar que arriba a cada un dels habitants. És un pas necessari per canviar la condició de persones sense rostre i anònimes, i per tornar a introduir a l’àmbit públic les característiques individuals de la vida de cada dia.

L’arquitecte del futur ja no pot ser un genet solitari, un superheroi de còmic que aplica els seus poders estranys en un buit social i urbà. L’arquitecte del futur és un col·lectiu, un grup interdisciplinari d’artistes, pensadors, conservadors i companys de viatge. Els edificis ja no s’erigeixen en gestes extasiants i temeràries, ni s’esfondren enmig del terror. En comptes d’això, construïm una massa crítica,  busquem un consens entre els participants, desenvolupem una ecologia de l’harmonia i la cooperació que pugui salvar, millor del que ho ha fet cap superheroi, el món turbulent on ara vivim.