Descolonitzant l’arquitectura

La futura arqueologia de la colonizació israeliana. Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman

Sigui quina sigui la direcció que prengui el conflicte palestí, cal tenir en compte la possibilitat d’una evacuació parcial, o total, de les colònies i bases militars israelianes.

Les zones de Palestina que han estat o seran alliberades de la presència directa israeliana són un excel·lent camp de proves per a l’estudi de les possibilitats de reutilització, rehabitació o reciclatge de les arquitectures de l’ocupació quan deixen d’estar connectades a la font militar o política que les alimenta.

El nostre projecte se serveix de l’arquitectura per articular la dimensió espacial d’un procés de descolonització¹.

Aquest s’emmarca en una situació que dista molt de ser la ideal i que no busca la utopia de la seva satisfacció total. El projecte, que parteix de la no-resolució del conflicte i del compliment de les demandes palestines, no es presenta, ni hauria de ser vist, com una solució, sinó com una eina tàctica per mobilitzar l’arquitectura en el marc de la lluita per Palestina. El seu objectiu és realitzar intervencions tàctiques que dibuixin un horitzó possible de canvis per al futur.

Partint de la constatació que les colònies i bases militars israelianes encarnen un dels instruments més atroços de dominació, el projecte presenta diverses vies possibles, no solament des del llenguatge professional de l’arquitectura i la planificació, sinó també amb la incorporació d’un “espai d’especulació” que aporti perspectives culturals i polítiques diferents, mitjançant la participació d’una gran diversitat de persones i organitzacions.

Entre l’anarquia, el govern i l’autogovern

La qüestió de l’ús de la futura arqueologia de l’ocupació, similar a les plantejades per altres processos de descolonització de la història, se situa en l’espectre conceptual que existeix entre dos desigs polítics contradictoris i complementaris, el desig d’anarquia i el de govern.

L’impuls popular de destrucció articula de forma espacial l’’alliberament’ d’una arquitectura que es percep com una camisa de força política, un instrument de dominació i control. L’arquitectura com a eina de dècades de crim prolongat, com arma de l’arsenal militar i de seguretat que reprodueix les relacions de poder d’una ideologia racista ha de ser destruïda.

L’impuls de destrucció busca tornar enrere en el temps, invertir el desenvolupament cap a un estat de naturalesa verge, de tabula rasa, en el qual es puguin articular un conjunt de nous començaments.

Però lluny de la ruralització romàntica de les zones desenvolupades, en les quals, per dir-ho així, ja no queda terra sota el paviment, la destrucció genera desolació i danys mediambientals que poden durar dècades.

El 2005, Israel va evacuar els assentaments de Gaza destruint uns 3.000 habitatges. El resultat no va ser la promesa tabula rasa que anava a permetre un nou començament, sinó un milió i mig de tones de runes que van contaminar el terra i els aqüífers. A més, el procés de descontaminació es va trobar amb grans dificultats a causa del tancament total de la Franja de Gaza, la nova forma d’ocupació que exerceix Israel.

La primera reacció d’un govern és imposar l’ordre polític i un nou sistema de control, així que no és gens estrany que molts governs postcolonials reutilitzin la infraestructura erigida pel règim colonial per sostenir les seves primeres necessitats administratives pràctiques. Sovint les infraestructures i les construccions evacuades són vistes com un llegat de “modernització” i com un recurs econòmic i organitzatiu. En diversos casos de la història de les descolonitzacions s’observa la temptació de reocupar els edificis i la infraestructura colonials i reutilitzar-los de manera similar a la dels règims precedents. En aquests casos, l’espai sol reproduir les relacions de poder colonials: l’elit econòmica s’instal·la a les mansions i la política ocupa els palaus. El nou govern reutilitza les instal·lacions militars, policials i les presons dels exèrcits colonials, recreant jerarquies espacials similars.

En l’actualitat, Palestina reutilitza les estructures abandonades de la dominació israeliana com ho van fer els ocupants. Els assentaments s’han convertit en suburbis palestins i les bases militars exerceixen tasques de seguretat. Aquestes estructures presenten el perill de convertir-se en una recreació de l’alienació i la violència inherents al sistema dels assentaments. La seva estructura tancada i dotada de modernes tecnologies de vigilància permetria transformar-les, sense gairebé modificar-les, en comunitats tancades per a l’elit palestina. Així mateix, la utilització de les zones residencials i militars israelianes també pot afavorir el sentiment de continuïtat davant la perspectiva de ruptura i canvi.

En aquest sentit, la Muqata de Ramallah, actual seu de la presidència palestina, constitueix un exemple interessant. Construïda per l’exèrcit britànic per ajudar a posar fi a la Revolta Àrab de 1936-39, coneguda també com la primera Intifada, la Muqata va exercir de base militar i presó de l’exèrcit jordà entre 1948 i 1967 i de l’israelià a partir de llavors, fins que el procés d’Oslo va ordenar la seva evacuació, després de la qual cosa es va convertir en caserna general d’Arafat. Es va tancar l’accés al complex, es va instal·lar vigilància contínua i algunes cel·les van tornar a ser escenari d’empresonament i tortures, fins que a la mort d’Arafat el lloc es va convertir en lloc de pelegrinatge.

No obstant això, no sempre l’arquitectura colonial desocupada reprodueix necessàriament les funcions per a les quals es va concebre. Existeixen altres exemples d’utilització que, de forma planejada o espontània, envaeixen l’esmentada arquitectura, subvertint els seus programes i alliberant el seu potencial. Fins i tot les estructures de dominació més abominables poden transformar-se en noves formes de vida.

En vista de l’enorme activitat constructora d’Israel a Palestina i de la falta d’habitatges que pateix la zona, es fa imprescindible l’aplicació i la coexistència simultànies de tres plantejaments: la destrucció, la reutilització o la subversió dels assentaments. A través de l’”ús i el mal ús” d’aquestes zones s’obren noves perspectives i possibilitats per a la col·lectivitat.

Ja que la reutilització de l’arquitectura colonial és un tema general de caràcter cultural i polític, la nostra intenció no és presentar una única solució arquitectònica, sinó més bé “fragments de possibilitats”.

El punt de partida de la nostra investigació, que creu en el potencial de les forces ja existents per modelar la realitat, és l’estratègia de subversió, la que comporta una major complexitat. Aquesta especula amb l’ús de les arquitectures colonials per a finalitats diferents dels del seu propòsit inicial. El projecte pretén portar a l’espai un conjunt de possibles funcions col·lectives per a les estructures militars abandonades i els habitatges de colons evacuats².

Quin tipus d’institucions i activitats podrien donar forma a l’espai evacuat i quin tipus de transformacions caldria dur a terme?

El principi que regeix la iniciativa no és eliminar la força dels espais construïts per l’ocupació, sinó reorientar el seu potencial destructiu cap a altres finalitats. Creiem que l’alliberament de la geografia de l’ocupació passa per tornar el seu potencial contra si mateixa.

Destrucció

L’instant en què s’accedeix a les colònies i les bases militars pot suposar un moment de transgressió de conseqüències impredictibles. A la Franja de Gaza els israelians van demolir gran part dels seus edificis i després els palestins van enderrocar gairebé tot el que havia quedat intacte. Al matí següent de partir els soldats, els palestins van destruir el lloc i es van emportar tot allò que podien usar i transportar, en un moviment arquitectònic espontani de reapropiació que, al nostre parer, no hauria de ser evitat ni controlat.

Només després d’aquest primer moment d’en-contre, el resultat del qual és poc clar, i amb les runes que quedin, es pot emprendre la construcció arquitectònica.

Aquest primer moment d’entrada posa en qüestió la concepció de l’arquitectura i la planificació urbanes, ja que una precondició acceptable per a l’esmentada planificació és un marc de certesa espacial i política, és a dir, una demarcació clara del lloc, un calendari, un client i un pressupost. La naturalesa erràtica del control israelià i la seva imprevisible evolució política i militar sobre el terreny dibuixen a Palestina un paisatge d’enorme incertesa i falta de definició, molt poc atractiu per a qualsevol planificació de tipus professional.

Manual de descolonització

El nostre projecte no presenta una proposta única per al conjunt de Palestina, un espai políticament indefinit, sinó que ofereix “fragments de possibilitats”, transformacions detallades a escala arquitectònica. Ja que hi ha un nombre limitat de tipus d’assentaments, que varien entre les colònies d’habitatges unifamiliars i les bases militars de barracons prefabricats, tals “fragments de possibilitat” constitueixen una opció semigenèrica que podria modificar-se i aplicar-se en altres zones evacuades.

Les instruccions, descripcions, diagrames i il·lustracions es reuneixen en un manual dirigit tant a professionals com a institucions públiques i ciutadans que necessitin saber què fer amb les restes d’arquitectura colonial. El manual determinarà la flexibilitat de les estructures evacuades per adaptar-se a nous usos, recollint diversos exemples possibles d’adaptació i transformació.

La producció del manual es basa en diverses reunions amb les parts implicades en el procés, entre les quals es compten representants de diverses organitzacions, la comunitat local, membres d’ONG, òrgans de govern i dels municipis, institucions acadèmiques i culturals, i habitants i les associacions en les quals s’agrupen. La participació real de tots ells és crucial, ja que és l’únic que pot garantir l’aplicació de les accions descrites al manual.

El somriure

La reacció inicial dels nostres interlocutors davant de la presentació i discussió dels nostres plànols i maquetes sempre va ser el somriure. Al principi, temíem ser objecte de burla. Potser és que érem ridículament ambiciosos en aquest context d’impossibilitat permanent? També és cert que les maquetes són petits mons ‘sota control’ que solen fer somriure les persones, un gest que pot significar el primer instant de descolonització. Encara que sigui estrany imaginar la transformació dels assentaments israelians, ens agradaria interpretar aquest somriure com una reacció estètica, el moment d’obrir la imaginació a un futur diferent en què els participants estarien implicats. Així mateix, aquest seria també el primer instant en què els palestins exercirien el seu dret a planificar el seu futur i en què recuperar la seva autoritat. La participació no busca la contemplació, sinó que necessita una actitud activa, creativitat i imaginació.

Per il·lustrar dos prototips de descolonització es van elegir els següents projectes, als seus respectius emplaçaments: la colònia de Psagot, encara habitada, i l’antiga base militar d’Oush Grab, evacuada el 2006.

***

Cas nord: La colònia de Psagot / Jabel Tawil / regió de Ramallah

Situada a la muntanya de Jabel Tawil, a 900 m per sobre del nivell del mar, la colònia domina visualment tot el ter-ritori palestí. Fins a la seva ocupació, aquest era un espai d’esbarjo a l’aire lliure. Les muntanyes de Jerusalem i Ramallah eren molt populars entre les famílies del golf, especialment entre els kuwaitians, que acudien allà escapant de la calor estival, per la qual cosa els habitants de Ramallah encara l’anomenen “la muntanya kuwaitiana”. El 1964, el municipi d’Al Quds (Jerusalem) va comprar el terreny i va elaborar un pla de desenvolupament per convertir-lo en un emplaçament turístic. El 1967 es va iniciar la construcció d’una carretera d’accés, que va ser interrompuda per l’ocupació israeliana. El juliol de 1981 es va inaugurar la colònia de Psagot, una iniciativa del Likud com a ‘compensació’ als israelians de dretes per l’evacuació de la península del Sinaí. El primer lloc on es van instal·lar els colons va ser la zona destinada als allotjaments turístics. Les primeres cases erigides a Jabel Tawil eren estructures prefabricades transportades des de Yamit, un assentament al nord del Sinaí. En l’actualitat, Psagot és una colònia religiosa habitada per unes 1.700 persones, majoritàriament jueus americans i, des de fa uns anys, una minoria d’immigrants francesos i russos.

Cas sud: Antiga base militar d’Oush Grab (el Niu del Corb)

El maig de 2006, l’exèrcit israelià va evacuar un camp militar situat estratègicament a la muntanya més elevada al sud de la ciutat palestina de Beit Sahour, a la regió de Betlem,una fortalesa amenaçadora situada al costat de la ciutat. La major part de cases que l’envoltaven van ser destruïdes pels projectils dels tancs i els trets realitzats des de la base. Durant la nit els canons de llum i els llums intermitents escorcollaven la zona circumdant, convertint la base en un “dia sense nit”. Fins i tot l’evacuació va ser una operació violenta; dotzenes de tancs van entrar al poble durant la nit i a l’albada la base ja era buida. Al cap de poca estona els palestins van entrar i es van emportar qualsevol cosa o material que poguessin reciclar.

La història militar d’aquesta muntanya no es limita a l’ocupació. L’exèrcit del Mandat Britànic hi va erigir una base militar durant la Revolta Àrab, que alguns consideren la primera Intifada. Després de 1948 es va convertir en base militar de la Legió Jordana i des de 1967 va ser israeliana.

Encara que es podria imaginar l’exèrcit revolucionari palestí en aquesta base, les seves tàctiques militars són més sigiloses i discretes i no necessiten emplaçaments en llocs elevats, com en les guerres del passat.

Durant l’època del procés d’Oslo, el municipi de Beit Sahour i el govern central d’Arafat van firmar un acord que, en cas d’evacuació israeliana, garantia que la base no seria utilitzada per la policia palestina i que es lliuraria al municipi per a la seva gestió. En recuperar el control de l’espai, aquest va planificar diversos serveis públics, una zona residencial amb hospital i un parc recreatiu. En els pendents de la muntanya ja s’han construït un parc infantil, un restaurant i un jardí a l’aire lliure per a la celebració d’actes diversos.

Malgrat estar evacuada, el cim de la muntanya -la posició estratègica del qual permet divisar tota la zona- roman controlat de forma remota per l’exèrcit israelià, que no permet que la mirada palestina es fixi en ell.

Ocupacions ‘intermitents’

Des de la seva evacuació, el cim i els edificis que allotja van estar en el centre d’una confrontació política entre colons jueus, l’exèrcit israelià i les organitzacions palestines, en la qual la nostra oficina es va veure directament implicada. El maig de 2008 un grup de colons va intentar instal·lar l’avançada d’un nou assentament als edificis buits de la base militar, com a protesta davant de la visita de Bush i anticipant-se a algunes ‘concessions del govern’. Al seu parer, la ubicació topogràfica dels edificis del cim, encara fortificats, hauria facilitat el seu estil de vida, d’extrema organització i seguretat. Encara que l’exèrcit va declarar el lloc “zona militar d’accés tancat”, els colons tornen gairebé cada setmana a ocupar l’espai, celebren pícnics, organitzen visites al patrimoni cultural i classes de la Torà i hissen la bandera israeliana.

Els soldats israelians es despleguen per “protegir” els colons mentre els palestins i els activistes internacionals, entre els qui es compten membres de la nostra oficina, també prenen el lloc i s’enfronten als ocupants. Cada una de les parts pinta una sèrie de graffittis, esborrats després pel contrincant, que donen fe d’aquesta ocupació ‘intermitent’. La nostra proposta de reutilització de l’emplaçament entra a formar part d’aquesta polèmica lluita política pel cim de la muntanya.

UNGROUNDING (DESMANTELLAR EL TERRA): Urbanisme en els primers 10 centímetres

Observada com a geografia jueva dels Territoris Ocupats, els assentaments són espais suburbans compostos per comunitats dormitori connectades entre si per una xarxa de carreteres i altres infraestructures en expansió. No obstant això, posades en relació amb les ciutats palestines al costat de les que es van erigir, poden entendre’s com a espais potencialment urbans.

La superfície d’aquests suburbis respon als seus diversos usos i mostra claríssims signes de l’estil de vida petit burgès que els manté: moltes carreteres i zones d’aparcament, jardins privats, voreres i plantes tropicals. El disseny dels carrers d’aquests suburbis o assentaments segueix una estructura lineal tancada sobre ella mateixa amb carreteres i voreres que es creuen entre si.

La divisió en zones per a vehicles, per a vianants o zones sense accés, controla les vies de moviment i marca diversos graus d’espai públic i privat. La major part de la seva lògica operacional i ideologia es decideix en els primers deu centímetres de superfície del terra.

L’esmentada superfície és la primera parada de la nostra intervenció, que buscarà desactivar la seva lògica per desmantellar les estructures que defineixen l’organització interna del suburbi, que es convertirà en un conjunt de funcions públiques i comunitàries.

Sota el nom d’”ungrounding” -una cosa així com ‘desmantellar el terra’-, el manual suggereix una transformació radical dels primers 10 cm de terra, desmuntant la superfície existent de carreteres, voreres i jardins privats i substituint-la per una de nova.

Els mètodes de transformació es basen en el deteriorament dels elements que poblen l’esmentada superfície. L’omnipresent sistema de carreteres concèntriques i zones d’aparcament es desgastarà, s’eliminarà o s’enterrarà sota una nova superfície i, en recuperar i col·lectivitzar el terra, les tanques i tanques que marquen les parcel·les dels habitatges unifamiliars s’eliminaran. Les estructures construïdes reposaran com a pavellons sobre un terra únic, nou i unificat.

La reconstrucció de la superfície és la part central d’una estratègia que pretén reconfigurar un nou tipus de relacions entre els objectes i el terra. Es repensaran les possibles connexions entre edificis, que podrien realitzar-se a través d’un espai aliè als patrons lineals de les carreteres i les voreres.

UNHOMING (DESTRUIR LA POSSIBILITAT D’HABITAR UN LLOC): Dissenyar a través de la destrucció

És possible controlar el deteriorament material i convertir-lo en el procés de construcció d’un lloc? Com convertir la destrucció en un sistema de disseny que origini nous usos?

En el cas de l’”ungrounding” queda clar que la destrucció de la superfície, extirpant de soca-rel i accelerant el desgast dels elements que la componen, donaria lloc a un terra del qual podria sorgir una nova vida.

A la base d’Oush Grab hem aplicat els primers passos de les nostres propostes arquitectòniques basades en formes de destrucció. En aquest cas, donada la situació d’“ocupació intermitent” i el perill constant d’una nova apropiació per part dels colons, cal fer que els edificis resultin menys habitables abans de tenir en compte qualsevol altra nova funció.

En una primera fase, proposem perforar les parets dels edificis de la base militar, convertint els murs foradats en mers plafons de separació.

Un altre tipus d’intervenció és la transformació del paisatge. El terraplè que envolta els edificis ha estat constantment modificat, ja que els contractistes palestins l’usaven com a abocador de runes i d’altres directament extreien terra per utilitzar-la com a material de construcció. Amb la nostra intervenció pretenem utilitzar la naturalesa canviant d’aquest terraplè per reorganitzar la relació entre els edificis i el paisatge, enterrant parcialment els edificis amb les runes de la seva pròpia fortificació.

Els habitatges unifamiliars amb parcel·la constitueixen la forma molecular de l’ocupació. Si investiguem com modificar aquesta estructura repetitiva semigenèrica podrem trobar vies de transformació de la geografia de l’ocupació en el seu conjunt. On són els límits d’allò transformable?

És possible que un habitatge unifamiliar es converteixi en el nucli d’un nou tipus d’institucions públiques? Quines parts estructurals cal mantenir i com es podria connectar a altres grups d’habitatges?

Com convertir un petit grup de cases unifamiliars en zones d’espais comuns que acullin funcions majors com a residències i classes, laboratoris per a la investigació, clíniques i oficines?

Visió ‘bidireccional’

L’“unhoming” no és només un tema de transformació tècnica. Al llarg del projecte sorgia constantment la qüestió de com habitar la llar de l’enemic. De totes les cultures que han viscut a Palestina al llarg de les dècades, gairebé cap no ha estat l’“original” o la “primera” en ocupar un espai, sinó que totes en succeeixen una altra. Aquesta terra s’habita sempre en funció a un enemic actual o a una civilització antiga, real o imaginada, una cosa que converteix el fet d’habitar les ciutats, els llocs arqueològics, els camps de batalla i els pobles destruïts en actes de “co-” o de “trans-habitació” de gran complexitat cultural.

Al nostre parer, qualsevol acte de colonització ha de comptar amb intervencions en el pla visual. Els assentaments s’organitzen com a instruments òptics d’escala suburbana, com es pot observar en el traçat dels carrers, en cercles concèntrics al voltant del cim, en la col·locació de les cases, l’espai entre elles i la distribució de finestres i habitacions, que busca maximitzar l’impacte visual amb finalitats nacional-estètiques i nacional-estratègiques. Les vistes pastorívoles des de les finestres de l’habitatge reforcen el sentiment de pertinença a una nació i els elements de la quotidianitat palestina, com les oliveres, les terrasses de pedra i el bestiar, s’interpreten com a part d’un antic paisatge sagrat. La paradoxa visual és que els signes de la vida que conforma aquest paisatge són els elements de la quotidianitat palestina, del poble que els colons volen fer desaparèixer.

La visió és també nacional-estratègica, ja que domina sobre carreteres tàctiques, ciutats i camps de refugiats palestins. Els assentaments fan que els palestins tinguin el sentiment constant de ser vistos, ja que des de les ciutats és pràcticament impossible no tenir-ne un a la vista i aquestes gairebé sempre estan en el seu camp de visió.

La distribució de l’habitatge s’organitza en funció a les vistes i la porta principal s’ubica a la cara interior de l’assentament. En entrar en una casa, un es dirigeix cap als espais habitats i la finestra principal amb vista al paisatge. Què passaria si les persones que ocupessin les cases fossin els que ara ‘formen part del paisatge’, si el nou llogater entrés a la casa des del costat de les vistes?

La nostra resposta consisteix en una intervenció a petita escala, proposant canviar la porta d’entrada perquè no s’obri a l’interior de l’assentament sinó a les ciutats palestines. Modificant la direcció d’accés a l’habitatge s’altera també la sintaxi espacial de l’interior. Aquesta intervenció a petita escala és cinemàtica, ja que s’emmarca al terreny de les condicions de visió i en la direcció de la mirada, reorganitzant el camp del visible amb una perspectiva que es replega cap a si mateixa.

“DESPARCEL·LACIÓ”

Al llarg de la nostra anàlisi recorrem a fonts documentals i narratives per identificar alguns dels propietaris de les terres de les colònies.

Jabel Tawil / Psagot se situa en el centre gravitacional de diverses òrbites d’extraterritorialitat: comunitats de desplaçats, individus, migracions i relacions familiars. La nostra investigació va seguir el rastre dels terratinents fins i tot als EUA, Austràlia, Kuwait, Aràbia Saudita, Iraq i, sens dubte, a Palestina, on són a pocs metres de les seves terres, separats per unes tanques. La seva història privada i familiar s’entrecreua amb la història de Palestina i els seus desplaçats, obligats per les ocupacions a marxar, a la recerca d’oportunitats econòmiques i professionals a l’estranger.

Gairebé la meitat de la zona ocupada de la colònia de Psagot pertany a propietaris privats i l’altra meitat està registrada com terres de propietat col·lectiva de diferents tipus³.

El destí de les terres privades hauria d’estar en mans dels seus propietaris, així que nosaltres proposem diversos usos públics per a les terres de propietat col·lectiva.

Hem descobert un mapa de 1954 que mostra la parcel·lació original de Jabel Tawil i l’hem superposat al mapa de la colònia. Les línies de demarcació palestines tracen camins arbitraris a través del teixit suburbà de la colònia, de vegades fins i tot a través de les pròpies estructures, establint noves relacions entre els habitatges i les parcel·les que ocupen, entre espais exteriors i interiors i entre espais públics i privats. L’arxipèlag de parcel·les públiques resultant és la base de les nostres propostes.

Allò públic, allò comunal i allò no governamental

La gestió dels espais i institucions públiques sol estar a les mans de l’estat i/o les autoritats locals i, per tant, constitueix una important eina de govern. A Palestina, la llarga absència d’estat a causa del colonialisme ha modificat l’espai i la funció pública en general.

Fins a principis dels anys 90, les ciutats palestines depenien directament de l’exèrcit israelià, que a través de la seva “administració civil” controlava els permisos de planificació i desenvolupament i, per tant, les activitats principals dels municipis. Al llarg d’aquell període, aquests es van convertir en ciutats dormitori amb pocs espais públics i fins i tot es va inhibir el creixement de les institucions públiques. Es vigilaven de prop, o fins i tot es tancaven, els clubs privats, els cinemes, les escoles i les universitats i qualsevol associació de més de tres persones estava obligada a tenir un permís. Les dificultats per crear i mantenir institucions públiques van continuar fins i tot després dels acords d’Oslo de 1993. Una de les causes principals de tals impediments era que les fronteres que separaven les zones “autònomes” palestines es van traçar en els contorns mateixos de les ciutats, de manera que quedava poc terreny per a possibles noves edificacions.

A causa de la distribució de les terres, a les ciutats palestines hi havia molt pocs terrenys públics i els municipis amb prou feines tenien accés a ells. La major part d’espais a l’aire lliure i institucions noves es van crear gràcies a la intervenció d’organitzacions internacionals i ONG.

És important explicar el paper de les ONG dins de la societat palestina. La Intifada de 1987-1992 va refor-çar enormement la societat civil i, en aquest context, els líders locals van organitzar la resistència i diversos serveis alternatius d’escolarització i salut que l’exèrcit israelià havia interromput. Amb l’establiment de l’Autoritat Palestina el 1993, aquests dos sistemes de govern van xocar de front. L’Autoritat Palestina, dirigida per líders portats de l’estranger, va intentar centralitzar i regular la xarxa d’institucions d’autogovern creades durant la Intifada.

L’esmentada xarxa es va convertir en el marc infrastructural de les actuals estructures de les ONG a Palestina. Els líders locals de la primera Intifada van preferir dirigir les ONG a convertir-se en ‘funcionaris’ de l’Autoritat. Així, la major part d’antics líders del Front Popular, el partit d’esquerres, són en l’actualitat dirigents de les ONG com, per exemple, Mustafa Barghouthi, que treballa en una xarxa de serveis sanitaris.

Cisjordània té des de llavors un govern compartit entre l’Autoritat Palestina i diverses ONG locals i internacionals, sota control de la sobirania israeliana. En molts casos, les “ONGcràcies”, com es va anomenar a aquest fenomen, comptaven amb millors serveis sanitaris, d’educació i planificació i majors recursos econòmics que l’Autoritat Palestina, un òrgan que amb prou feines era un govern en el que amb prou feines era un estat.

Naturalment, la ONGcràcia comporta certs perills. Moltes d’aquestes organitzacions reben finançament internacional (igual que l’Autoritat Palestina) de donants que no viuen a Palestina i, per tant, persegueixen agendes culturals i polítiques vinculades als seus països d’origen. Així, la filantropia s’ha convertit en un dels millors vehicles dels països occidentals per intervenir en la política i la cultura palestines.

Sent conscients dels seus riscs, la xarxa de les ONG ens brinda una excel·lent ajuda per desenvolupar nous tipus d’espais públics, socials i comunitaris palestins. Algunes d’aquestes organitzacions seran les primeres en ocupar les zones evacuades i transformades.

Hem iniciat una sèrie de reunions amb ONG locals com Palestine Wildlife Society, Women Shelter, Save the Children, Alternative Tourism Group i Alternative Information Centre, entre d’altres, i hem treballat conjuntament en els plantejaments de disseny de llocs concrets dins de les colònies i bases militars.

Així mateix, ens hem adonat que els arxius d’aquestes organitzacions constitueixen els ‘arxius vius’ de Palestina. La unificació o l’accés a totes aquestes fonts proporcionaria informació sobre medi ambient, prestacions socials, drets humans i política a tot Palestina i constituiria una alternativa als centres d’informació estatals més àmplia i abordada des de perspectives diferents.

***

Durant el desenvolupament de la nostra tasca ens hem adonat  que el projecte podria convertir-se en un laboratori d’accions arquitectòniques l’abast del qual superaria l’especificitat local del nostre entorn immediat per convertir-se en el principi d’un nou model per pensar el futur dels assentaments suburbans, fins i tot en altres parts del món on aquests models es troben en seriosa crisi. La destrucció ritual, reutilització, redivivus, o détournement de l’habitatge unifamiliar pot suggerir un repertori d’accions de transformació majors en altres tipus d’espais suburbans.

1.Suggerim revisitar el terme “descolonització” per establir certa distància amb els actuals termes polítics que es refereixen a una “solució” al conflicte palestí i les seves fronteres. Les solucions proposades, consistents en un, dos i ara tres estats, semblen atrapades en perspectives igualment imposades des de l’exterior del conflicte, igual d’autoreferencials en la seva lògica. La descolonització implica desmantellar l’estructura dominant existent (econòmica, militar i legal) ideada per beneficiar un únic grup nacional i ètnic, mentre implica comprometre’s també en una lluita a favor de la justícia i la igualtat. La descolonització no porta necessàriament el desplaçament de pobles. Per exemple, sota el concepte de la descolonització, les comunitats de jueus podrien traslladar-se a viure a zones de Palestina.

2.Encara que les nostres propostes se centren en el tercer enfocament dels plantejats anteriorment, en alguns casos tenim en compte la possibilitat d’utilitzar les altres dues opcions de forma simultània. Per exemple, en el cas de la demolició, que seria necessària quan les colònies o els camps militars estan ubicats en paratges especialment valuosos, o en el cas de la reutilització com a habitatges, a les zones on hi ha una manca apressant de cases i les terres són de propietat privada palestina. En aquests casos, tan sols els propietaris poden decidir sobre la futura reutilització de les estructures.

3.Les diferents categories de propietat col·lectiva es van eliminar amb el règim imposat pels ocupants, qui van considerar que totes la terres eren “públiques” i, per tant, propietat de que estigués al poder, en aquest cas, Israel, que les va utilitzar per allotjar la majoria dels seus assentaments.

····································································································

Aquest article és una reflexió sobre el projecte Decolonizing Architecture (Descolonitzant l’arquitectura) dirigit per Hilal, Petti i Weizman que incumbeix a la possible transformació futura de les colònies i a bases militars israelianes. El projecte està patrocinat i produït per Eloisa Haudenschild i Steve Fagin, socis de Spare Parts, una divisió de haudenschildGarage.

El projecte es va mostrar al BOZAR Palace de Brusel·les del 30 d’octubre de 2007 al 4 de gener de 2008, comissariat per Lieven De Cauter, amb coordinació d’Iwan Strauven. Els arquitectes que hi van participar són: Senan AbdelKader, Nasser Abourahme, Nora Akawi, Yazid Anani, Saleh Hijazi, Rana Shakaa i Omar Yusuf.

Col·laboració en paisatgisme: Situ Studio, NYC

Artistes i arquitectes en residència: Ursula Bieman, Vincezo Castella, Bianca Elzenbaumer, Marco Ferrari, Fabio Franz, Anne Gough, Zakiya Hanafi, Jake Himmel, Armin Linke, Jesse Long, Francesco Mattuzzi, Michele Marchetti, Allegra Martin, Barbara Modolo, Pietro Onofri, Armina Pilav, Giovanni Piovene, Salvatore Porcaro, Francesca Recchia, Lorenzo Romito, Roberto Sartor i Rianne Van Doeveren.

Col·laboracions acadèmiques: International Art Academy Palestine, Goldsmiths Centre for Research Architecture.

Comitè: Giorgio Agamben, Stefano Boeri, Lieven De Cauter, Teddy Cruz, Jad Isaac, Laura Kurgan, Thomas Keenen, Andrew Ross, Salim Tamari.