El fenomen TPS. Magdalena Jitrik

Voldria poder explicar l’impacte del Taller Popular de Serigrafia i també la seva falta d’impacte. Com el penso avui, està ple de paradoxes i també de conflictes.

Per començar el nom del grup és el primer equívoc. Si bé la paraula taller és correcta: va ser la que van usar Mariela Scafati i Diego Posadas per proposar un taller obert de serigrafia durant un acte de l’Assemblea Popular de San Telmo, a la que ens havíem integrat a començaments de març de 2002.

Instal·lar un taller en qualsevol lloc i serigrafiar la imatge que representa el moment, va ser el primer gran encert d’aquests dos artistes, perquè en efecte la impressió es torna hipnòtica, la reproducció de la imatge i el lliurament directe del document més precís que es pogués tenir d’aquell moment que podem qualificar d’històric, sigui en forma de paper, sigui en forma d’estampa sobre les samarretes.

El tema d’estampar samarretes era una idea que fa molt teníem amb Diego i Mariela, per això jo em vaig integrar a l’equip de forma immediata. Però en aquella etapa inicial no es va plantejar com a grup sinó com a membres amics de la “comissió de cultura” de l’assemblea, acudint a la comanda de “vostès són els artistes, facin alguna cosa”.

Un detall és que la idea mateixa de posar-nos un nom va tenir a veure amb un acudit, perquè al món assembleari setmana rera setmana s’incorporaven grups a l’assemblea, es presentaven com a membres d’una agrupació i amb això feien política, per això nosaltres també vam voler tenir la nostra petita secta.

La paraula Popular en canvi és més conflictiva. Feia referència a diverses puntes, a l’Atelier Populaire de França del 68 i al Taller Gráfica Popular de Mèxic dels 40…. Com que jo havia viscut a Mèxic vaig voler atribuir a aquest país una influència a l’hora de posar-me a fer gravat polític. Però en veritat desconeixia la història del TGP que jo creia lligat a la Revolució Mexicana quan és un projecte molt posterior, la versió gràfica del muralisme, ambdues coses de les que en realitat el TPS posteriorment es volia distanciar. Li vam posar Popular perquè era l’adjectiu que portava el nom de l’assemblea.

Fins i tot es pot dir que al principi, eludíem tots els nostres sabers en art. Per exemple el disseny del primers treballs els va il·lustrar una companya que feia “filete porteño”, una tècnica decorativa per a rètols típica de San Telmo, La Boca, Boedo. Ens semblava bé fer un disseny sorgit de l’Assemblea.

Però aviat vam començar a produir coses “autorals”: Diego Posadas va fer un dibuix pres d’una foto de Rodolfo Walsh, jo vaig fer un disseny partint d’una conferència del filòsof Enzo Traverso, i vam prendre la tipografia d’un cartell de Roberto Jacoby, poc a poc s’anaven filtrant petits senyals.(1)

El quart cartell va incorporar la “creació col·lectiva”. El vam preparar per al 1r de maig, tema recurrent en la meva obra personal, i que la història em donava l’oportunitat de viure’l manifestant-me al carrer. Vam prendre el logotip de l’antiga Federació Obrera Regional Argentina, que representa dues mans estrenyen-se; en un braç l’any 1876 que dóna origen a la data, en l’altre el 2002, representant passat i present que es troben en un moviment d’assemblees… Mariela i jo vam modelar les mans, Diego va fer el dibuix, Mariela va dibuixar els números, jo no recordo si vaig fer la resta de les lletres, o va ser Diego. Una estructura mig musical de treballar, podríem pensar ara. Vam preparar per a l’acte de l’assemblea aquest cartell i l’endemà davant la Fàbrica Brukman, un dels escenaris emblemàtics del moment, perquè era una fàbrica recuperada que havia tingut el suport de totes les assemblees, de tots els partits polítics i moviments, tot el món recolzava aquesta lluita. Mariela Scafati va arribar a dissenyar un segon cartell per al dia següent segons les consignes que estaven lligades a la presa de la fàbrica.(2)

Això va instaurar una de les maneres d’operar, on cada un aportava un fragment del disseny, però no es van abandonar per complet els cartells “autorals”, és a dir dissenyats 100% per un sol artista. Tampoc no vam abandonar els cartells fets sota comanda. També hi va haver coses en les que no vam cedir, com fer el Che Guevara… no és que no el volguéssim a ell, però ens semblava demagògic, no volíem ser tan populars, o sí, però no perdíem de vista la possibilitat de generar les imatges d’aquell moment i volíem participar dels moviments. Des del començament vam decidir no posar el nom del grup en els cartells. No ens va semblar necessari.

Entretant els moviments piqueteros es trobaven en l’apogeu, dominant l’escenari. Era impactant veure’ls en les seves enormes columnes, autènticament la imatge de la “famèlica legió”, homes i dones de totes les edats, caminant cents d’illes de cases, contemplant els edificis de la ciutat capital, sent mirats per la desconfiada classe mitjana, preocupada pels seus dipòsits perduts, però no del tot insensible (com ara) a aquesta altra realitat extrema.

Les banderes d’aquestes agrupacions de des-ocupats, vistes pels nostres ulls, eren peces úniques: confeccionades amb mínims recursos, en totes elles es veia l’entusiasme, l’emergència d’una situació identitària, una alegria de pertànyer. No sé com explicar-ho. Molt prendria d’allà el taller, en el disseny de lletres i també en la realització de banderes. Aquest podria ser l’origen de perquè es va instaurar ràpidament el criteri de dibuixar les tipografies, gairebé en la totalitat de la producció aquest criteri es va mantenir, a més podíem resoldre la totalitat de la imatge amb un llapis, una tisora i un paper, pel cap alt una fotocòpia o un paper de calcar.

Un fet clau en la història d’aquell període i també humilment en la història del TPS, va ser la coneguda com a Matança d’Avellaneda. Jo vaig ser present en aquesta manifestació, realment va ser una de les experiències més extremes de la meva vida. En el transcurs d’una manifestació i bloqueig del Pont Pueyrredón, el 26 de juny de 2002, la policia va matar a frec de roba dos nois, dos piqueteros, uns dels quals, Darío Santillán, era un líder impressionant alhora que un militant de base d’aquells que cada tant brinda la història i el nom del qual portaran futures agrupacions. L’altre era Maxi Kosteki, un estudiant d’art, pintor i poeta.

L’escena del crim mostra primer a Maxi estès, mentre Darío li fa la respiració boca a boca, en una següent foto se’l veu amb la mà estesa dient “no disparin” i després el següent fotograma Darío saltant i l’últim, els dos nois estirats en el vestíbul d’entrada de l’estació de tren d’Avellaneda. Al principi el govern va donar la versió que havia estat un enfrontament entre agrupacions però hi va haver tal evidència documental que es va produir una crisi política que va derivar en la renúncia del president Duhalde que havia estat designat per completar el període presidencial de De La Rúa, dimitit al seu torn en les jornades de desembre de 2001.

Però del costat de les víctimes la resposta va ser monumental, durant aquella mateixa nit novament es van fer barricades a la ciutat, i una manifestació espontània a la Plaça de Mayo, i immediatament l’endemà i durant tota la setmana i les subsegüents per tornar a tallar el pont un mes després, aquesta vegada amb una gegantina jornada cultural que va mantenir bloquejat el pont des de la nit anterior.

Diego Posadas va assistir a les reunions de coordinació d’aquest acte, el TPS va ser convocat especialment perquè algunes persones ja havien vist i participat de l’acció. Diego va portar d’aquestes reunions un esbós que un grup muralista estava realitzant, s’havia elegit un per a l’estació, un altre per a un mur de contenció en el pont, el tercer es va decidir realitzar-lo per a les samarretes. Però la nit anterior, els companys de Darío es van posar en contacte amb ell i es van reunir a casa de Mariela per demanar dos cartells més, un amb les consignes del MTD (Moviment de Treballadors Desocupats), i un altre amb la imatge de Darío estenent els seus braços en forma de creu. Vam anar a l’acte amb aquestes imatges. (3 / 4)

Vam imprimir prop de 500 samarretes aquella tarda. Va ser èpic. A partir d’allà vam mantenir fins el 2006 la pràctica de portar una imatge els 26 de juny, va ser sempre un dels eixos de l’activitat del taller. També vam estar a cura de l’obra de Maxi Kosteki en la seva exposició un any després. (5 / 6 / 7 / 8 / 9 / 10)

Al poc temps va començar la tensió amb l’assemblea. Fins a aquell moment érem un grup “al servei”, concretament de la propaganda. Entre parèntesi, jo estava encantada amb això de la propaganda, una cosa que venia fent en forma encoberta en obres anteriors. En aquest cas el conflicte va començar a donar-se quan l’assemblea va començar a “no aprovar” algunes imatges del taller i altres projectes que personalment jo intentava realitzar.

No és la meva intenció explicar tota la història del taller, m’interessa plantejar que el TPS va ser un projecte que va ser planejat sobre la marxa i es va anar donant juntament amb el període i amb totes les falles que va tenir el mateix. Nosaltres vam passar de ser fanàtics de l’assemblea a elegir fer un “col·lectiu independent”, al qual poc després es van incorporar altres artistes que no estaven en aquesta assemblea i que tanmateix volien fer la seva contribució a aquell moment de canvi profund que es vivia.

En aquesta nova etapa, s’incorporen Carolina Katz, Karina Granieri, Leo Rocco, Horacio Abram Lujan, Eduardo Arauz, Fernando Brizuela, Catalina León, Guillermo Ueno, Julia Masvernat, Christian Wloch, Verónica di Toro, Pablo Rosales, Juana Neumann. Posteriorment s’incorpora Daniel Sanjurjo.

Vam organitzar la nostra primera mostra a la galeria Belleza y Felicidad, el desembre de 2002, aniversari de les jornades de 2001, un moment àlgid del taller on vam produir una gran quantitat d’accions i vam imprimir per primera vegada a la Plaça de Mayo, hi va haver una gran profusió d’imatges que són totes elles clàssiques del taller. (11 / 12 / 13 / 14)

Va durar molt poc aquest “ supercol·lectiu”. Com tota secta, sofreix la seva primera fractura si no recordo malament en el 2003 quan Eduardo Arauz, Julia Masvernat, Catalina León i Guillermo Ueno s’incorporen a les activitats del MTD de Lanús i deixen el taller. Fernando Brizuela també s’allunya a poc a poc encara que contribueix cada tant, ens porta paper, materials, pantalles serigràfiques que troba al carrer.

A partir que el taller s’independitza de l’assemblea, comença a coordinar-se amb tots els sectors que estaven en activitat: Piqueteros, Fàbriques Recuperades, Vagues de treballadors, Mesa d’Escrache Popular, Moviment per la jornada de sis hores. (15 / 16 / 17 / 18)

Ens reuníem setmanalment amb algun d’aquests sectors i cada un de nosaltres, en la mesura de les possibilitats i també dels interessos personals, es constituïa en enllaç i en certa mesura en coordinador d’aquesta activitat en particular. I després teníem una reunió setmanal, de vegades dos, perquè pel 2003 es formalitza el “dibujazo” que consistia a dibuixar durant la reunió, tirar allà les idees i dibuixos, després algú escanejava els fragments, que elegíem entre tots, i muntava el pròxim disseny. Va ser una etapa de bastant èxit respecte al treball col·lectiu, encara que cada tant en venia algun amb un “hit” i existia la camaraderia com per publicar cada producte encara que fos individual… aquest idil·li també va durar poc, encara que va donar fruits.

La producció d’imatges s’anava sofisticant, i resultava conflictiva aquesta combinació de l’individual amb el col·lectiu, sempre pot succeir que un dibuix no agradi. Com fer per incorporar un mal dibuix, amb tot l’esforç que significa produir-lo en serigrafia? Bé, es pot fer una ideologia “antiart”, per tant, que no ens importi, però aquí s’estableix per a mi el conflicte essencial que va patir el taller i que suposo que tota aventura col·lectiva comporta… Jo crec en l’art, sóc artista, no puc sostenir una ideologia “antiart” perquè no considero a l’art únicament com un sistema de relacions econòmiques que són reals, injustes, capitalistes, elitistes; també ho veig com la tasca que tinc a la meva vida i si en un gest d’abnegació dedico el meu temps, la meva energia, a produir imatges d’altres que no em representen o no em diuen res artísticament, crec que haurà perdut sentit la meva existència. En altres paraules, no puc renunciar a l’art i crec que alguns en el TPS tampoc, defensàvem l’ambició artística de tal manera que un horitzontalisme sencer va ser impossible, almenys respecte a l’aportació d’imatges. Moltes vegades es produïa una tirania de la majoria. Però volíem romandre i es va anar eludint el problema a partir d’una consigna de no generar tantes imatges sinó anar retreballant, reiterant imatges perquè s’anessin fixant, i per això hi va haver cartells que van tenir saga, com la sèrie d’1 de maig, el mapa, o bé la reutilització de fragments d’un cartell anterior en el pròxim, i així  continuant. (19 / 20 / 21 / 22 / 23)

Aviat es va produir la segona gran crisi del TPS, en la qual la incomoditat personal entre els membres i altres motius allunya gradualment Wloch, Scafati, Rocco, Rosales, Abram Lujan, Posadas per la qual cosa el taller perd els dibuixants mes actius, mes hàbils amb la figuració. El TPS havia superat les meves expectatives de molt lluny. Abans de la seva existència, no tenia cap intenció de fer una agrupació artística. Sí en canvi sentia, durant el 2001, que havia arribat el moment de fer política, ja m’estava començant a sentir convocada per una cosa que es començava a respirar. No sabia on inserir-me, estava buscant. Però no se’m creuava pel cap un grup d’art col·lectiu. L’únic que hi havia era que a la meva obra ja estava plantejat prendre objectes polítics i transformar-los en artístics.

La possibilitat de fer política amb això va ser el que va resultar determinant per continuar amb el taller, en aquell moment d’inflexió de 2004. I arran de l’ingrés del taller al moviment per les 6 hores, es va diversificar el nostre treball en la forma de butlletins (i les seves il·lustracions), banderes, offset… A partir d’allà va començar una hegemonia de la meva part, potser una tirania fins i tot pitjor que l’anterior, imposant l’agenda dels meus interessos polítics, concretament el Moviment per la Jornada de 6 hores, que em va donar l’experiència de participar en un moviment polític on podia opinar al costat de sindicalistes i militants polítics, si bé em deixaven parlar, el desafiament era incorporar la nostra sensibilitat als programes polítics. Es van aconseguir coses, però parcialment. Aquests interlocutors moltes vegades ens miraven atònits amb els projectes que portàvem.

Els nostres antecedents com a militants eren molt escassos, però el freqüentar tots aquests àmbits va ser una escola impressionant. Anàvem modelant les actituds polítiques en l’experiència quotidiana d’aquestes reunions; jo tenia accés a molta informació per poder posicionar-nos i decidir si intervenim o no en tal o tal lluita, i de quina manera. És a dir que produíem un objecte artístic, però mentrestant, fèiem política.

Ara el que queda són els objectes artístics. No es pot dir que les nostres causes triomfessin, i molt menys que hagi nascut una esperança socialista, però no és una derrota sinó una experiència que em sento llesta per repetir quan sigui necessari.

La tercera gran crisi del TPS es produeix cap a la biennal de Sao Paulo de 2006. Havia quedat un equip conformat  amb Katz, Di Toro i Granieri.

Al poc temps es va incorporar Daniel Sanjurjo que venia d’una llarga experiència de grups d’art participatiu, per la qual cosa intentava donar-li aquesta empremta al treball del taller. Un fruit important d’això és el 24 de març de 2006, que es complien 30 anys del cop militar, vam participar de l’acció “morts de gana” i des del punt de vista de la serigrafia vam preparar aquestes imatges, encara que l’estampa d’això va ser totalment absorbida per l’acció teatral que es desenvolupava, i no vam estampar aquell dia.

La meva incomoditat creixia perquè em veia novament treballant per a un tipus d’obra que no m’interessava realment més que per participar de públic, no sé com explicar-lo, estic a favor d’aquestes accions però no com per abandonar les meves, en nom del col·lectiu. Daniel Sanjurjo es va convertir en una interferència en el que jo desitjava fer, i per a la resta del grup en certa forma també. Jo sentia d’altra banda que a Daniel tampoc no li interessava l’obra que fèiem, el que era tremend era la seva persistència per desviar el camí que fins llavors el taller havia traçat. Com que l’horitzontalitat o obertura del grup feia que ell tingués “dret” a proposar canvis de rumb, d’una altra manera el grup estaria negat a canviar, es convertiria en una estructura rígida, conservadora. La dualitat d’aquests arguments em va posar en un gran dilema, mentre estàvem treballant en una gran bandera en la qual hi havia moltes frases de les quals ens vam repartir la diagramació de cada text, els aportaments tant de Daniel com d’Hernan Dupraz, una altra persona que s’havia incorporat, no em semblaven al nivell de la resta, notes dissonants del que ja era una pintura, on intervenia un altre tipus de sensualitat de què aquests companys mancaven per complet. Aquesta obra va estar fortament impulsada per mi respecte de la seva temàtica, de la seva simbologia i de la seva operatòria, recolzada per Vero Di Toro amb qui hem estat sempre fanàtiques del treball de taller, la possibilitat de treballar una obra en pintura també ens tornava el nostre origen de pintores; Carolina Katz i Karina Granieri, Juana Neumann i altres amics també van pintar, era un luxe, una altra vegada teníem el superequip. (24)

Crec que aquest és un dels pitjors actes que he comès contra els principis del col·lectiu, i encara pitjor és que no em penedeixo: vaig expulsar Daniel Sanjurjo i Dupraz del grup i vaig repintar el que ells havien pintat. Fa poc, mentre penjava la mateixa bandera al Saló Nacional d’Artistes de Colòmbia, vaig sentir un fort desig de continuar corregint parts, una obra ja acabada que ha estat exposada i documentada, en la VI Biennal de Sao Paulo, la II Biennal de Moscou i l’esmentat 41 Saló de Cali, una obra col·lectiva que no tindria el menor escrúpol de repintar, tanmateix ho condemnaria si una altra persona pretengués fer-ho. Una altra paradoxa del tema autoral.

Sobre la ruptura del TPS moltes vegades s’ha cregut que va ser el nostre explosiu accés al circuit d’art internacional el que la va provocar, això va posar en evidència, en efecte, altres diferències en el grup que de no haver-se presentat a aquestes invitacions no hagués succeït, però les diferències existien. Però cal tenir en compte que el context també havia variat, la desactivació del moviment assembleari i piquetero, la falta d’entesa del taller amb molts sectors, conflictes molt seriosos amb altres agrupacions i partits a qui vam desafiar i vam desobeir alguns acords polítics, una sèrie de coses que portaven a col·lació una nova pregunta, es pot sotmetre a la decisió d’una assemblea la realització d’una obra artística?

Perquè en l’últim període del taller el grup va acabar sent un administrador d’idees, fem aquesta, aquesta no, en aquesta ens impliquem, en aquesta no… així van quedar coses descartades que s’haurien d’haver pensat una mica més, moltes d’aquestes coses les vaig realitzar després d’una altra manera, al llarg de la meva vida artística han estat un munt d’institucions i de persones les que m’han dit, o suggerit “no facis això” com per estar en un grup fundat per mi on es repetís aquesta situació.

És una bogeria el que estic dient perque sembla que el taller és una frustració per a mi, al contrari, alhora no puc creure encara que segueixi causant tal impacte i adhesió tant les imatges com la pràctica, però també vull desmitificar la història heroica i representar gràficament una mica l’arbitrari i injust també que pot ser, del qual cap dels membres no està exempt, ni com a víctima ni com a actor. Cada un va tenir diferents expectatives i vivències i va participar en la mesura de les seves possibilitats, el que és clar és que el taller es va inscriure en la història de la gràfica política i això va ser producte d’alguna cosa, no de la sort.

Avui el taller no existeix però hi ha el seu patrimoni, ens continuen descobrint i convidant a exposicions. Jo rebo la majoria d’elles i estic acceptant les que estic en condicions de preparar, a Cali hem mostrat el taller de la forma que sempre vaig voler fer-ho, a duet amb Mariela Scafati, instal·lacions molt més teatrals i menys documentals. Allà presentem diverses obres “autorals”, de les quals destaco un collage d’Scafati, basat en els fragments d’un adhesiu que havíem fet en la nostra exposició a la FM La Tribu, tornats a enganxar i reconstruïdes les imatges amb els trossos. (25 / 26)

El fenomeno TPS.pdf