We Can Xalant. a77 (Gustavo Diéguez / Lucas Gilardi ) + Pau Faus

Concepte: a77 (Gustavo Diéguez & Lucas Gilardi)

Projecte i construcció: a77 + Pau Faus

Organització i producció: Trànsit (I+D+i) / Can Xalant. Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró.

Projecte desenvolupat en el context de: Disonancias Activa (Catalunya).

Laboratori d’arquitectures nòmades i autoconstrucció.

Participants: Roser Caminal, Àngel Escalera, Mauro Giovannini, Oriol Gran, Mercè Jara Muns, Mariana López, Ester G. Mecías,  Joan Navarro, Cèlia Prats, Ivan Riba, Xavier Rodríguez, Meritxell Romanos, Raül Roncero, Bernat Sancho, Sandra Sàrrias, Patricia Ward, Marta Xibillé.

Fotografies: Susana Muns, Pau Faus, Àngel Escalera, Domènec

Mataró, Barcelona. 2009

We Can Xalant. Construccions mòbils per a accions efímeres en l’espai públic

Can Xalant és un centre de residència, experimentació i producció artística de Catalunya que ha caracteritzat la seva tasca, entre altres variades afinitats, a l’observació crítica del territori, a l’encreuament interdisciplinari i a la formació de xarxes amb institucions d’altres punts del món.

El 2006 va convocar l’artista japonès Tadashi Kawamata per emplaçar en el seu jardí una de les seves reconegudes construccions, coneguda com a Xiringuito Mataró. En poc temps l’artefacte va prendre un fort caràcter d’identitat envers el lloc i es va convertir en una icona de la institució.

Després del lamentable incendi de l’emblemà-tica instal·lació a mitjans de 2008, Can Xalant va convocar a77 per a construir una nova estructura que recuperés el rol d’aquest espai, normalment destinat a una nombrosa quantitat d’activitats a més de ser l’habitual escenari per a la jornada de Portes Obertes –Efímer Club– que es realitza cada any el mes de juliol com a tancament del cicle  juntament amb diferents espectacles multimèdia i musicals.

La resposta d’a77 a aquest encàrrec no només pren com a objectiu la reconfiguració de l’estructura del pati de Can Xalant, sinó també la construcció suplementària d’unitats mòbils, relacionades inicialment amb uns altres dels seus anteriors treballs referits a la producció d’institucions nòmades i efímeres, que puguin sortir de la mateixa institució a realitzar accions en l’espai públic portant els projectes artístics del Centre, i a iniciatives d’ordre sociocultural a l’abast de la població menys propera a aquestes manifestacions. La sortida del Centre cap a l’espai públic formularà, aleshores, un nou complement al concepte de Portes Obertes.

Des de l’àrea de I+D+i de Trànsit Projectes es va plantejar la possibilitat d’ampliar l’experiència incorporant el projecte al programa Activa Disonancias a Catalunya en la seva primera edició de 2009, convidant Pau Faus a participar-hi després d’un procés obert de selecció mitjançant una convocatòria internacional. Es tractava d’aprofitar l’oportunitat per explorar noves estratègies d’anàlisi i intervenció en el territori, de dinàmiques col·laboratives, de noves reflexions sobre estructures arquitectòniques mòbils i flexibles per a usos culturals, i d’incorporar nous enfocaments i plantejaments a les dinàmiques habituals.

Llavors, l’equip a77 va treballar amb la col·laboració de Pau Faus, arquitecte català que forma part del col·lectiu Osservatorio Nomade Barcelona i que és autor del llibre “La Ciudad Jubilada”, editat recentment, referit als horts informals als rius de Barcelona.

La construcció, entesa en aquest projecte com un exercici de visibilitat social, ha estat interpretada com una tasca amb múltiples facetes ja que es va abocar no només al concret fet material sinó també a la definició d’una xarxa social tant per a la tasca de producció d’un artefacte com per a tot allò que tindrà relació amb les seves futures aplicacions. És per això que s’ha definit un perfil d’aplicació sobre la comunitat de Mataró com és la de produir una sèrie de programes que tinguin com a destí temàtiques lligades amb la infància i als nens com a destinataris. És així com el col·lectiu d’artistes Salonnières va desenvolupar un taller de tres setmanes amb els nens del Centre Obert ubicat en el mateix barri per descobrir i imaginar al costat d’ells les possibles utilitzacions dels objectes a construir.

Un objectiu com el proposat va portar a una intensa tasca comunicativa per a produir la interacció dels diversos actors que, d’altra banda, conformen un escenari de proximitat amb el propi lloc de la construcció i donen sentit a la utilització d’un bloc com a eina comunicativa i plataforma de treball col·lectiu en transformació (www.wecanxalant.blogspot.com).

We Can Xalant és una hipòtesi sobre les dimensions de la visibilitat.

Consisteix en fer palès una constel·lació de recursos i persones que formen part d’un mateix ambient en la sospita de que la seva proximitat amaga configuracions relacionals, afinitats latents i projeccions objectives.

El desenvolupament del treball s’aconsegueix mitjançant tres vies constructives:

1-La via material basada en la recuperació dels materials rescatats de l’incendi de la instal·lació construïda per Tadashi Kawamata, la cura i rescat de materials rebutjats en els centres de reciclatge des del procediment més econòmic possible i més proper al lloc de treball. Es va obtenir el suport de l’empresa de gestió de residus de la ciutat per a la provisió de material per a la construcció. Es va contactar a més amb càmpings de les proximitats per obtenir caravanes en desús. Després es va organitzar un Laboratori d’arquitectures nòmades i autoconstrucció. Durant una setmana es va desenvolupar la construcció col·lectiva del sistema que finalment va consistir en la posada al punt de l’estructura i el condicionament de les dues caravanes: una per integrar-se a l’estructura en alçada com a sala d’usos múltiples per al Centre amb vista al Mediterrani, i una altra com a mòdul mòbil per a activitats artístiques i socials en l’espai públic. La rampa utilitzada com a element de pujada de la caravana es va transformar, una vegada complerta la seva missió, en un jardí inclinat.

2-La via social basada en la identificació, valoració d’esforços i maneres de procedir d’actors pròxims i immediats que deriva en la construcció d’una xarxa d’individus i grups que defineix els programes d’acció i els posa en marxa.

Reunions successives amb l’Associació de Veïns del barri van permetre que també ells participin de les accions futures del mòdul nòmada anomenat CX-R, que es va inaugurar finalment en l’espai públic mitjançant un esdeveniment col·lectiu en què ells van aportar les seves activitats culturals habituals fusionant-se amb les propostes dels artistes residents del Centre. El dia següent es va inaugurar el sistema complet al jardí de Can Xalant com a escenari del concert anual organitzat per l’Efimer Club amb bandes de diferents països.

3-Enmig d’ambdós existeix la via temporal: una aposta a la construcció col·lectiva del temps. Una tàctica del que és efímer o política de l’instant. L’agenda d’activitats va començar a nodrir-se amb propostes que diferents artistes troben per a futures accions. Diferents projectes artístics i socials ja han confirmat la utilització del CX-R.

L’habitual concepció de la institució perfila, modela i estableix identitats. L’establiment, l’habitació o generació d’hàbit suposa un estatut del temps. Però quant temps podem suportar l’efímer?

we can xalant.pdf