Mappa di Roma – Rogelio López Cuenca

La storia è sempre contemporánea, cioè política.

Antonio Gramsci

Mappa di Roma és un projecte comissariat per Carla Subrizi i Anna Cestelli Guidi, i realitzat sota la coordinació de Caterina Iaquinta. Mappa di Roma és la conseqüència de les investigacions d’un grup de treball sorgit arran d’un taller sobre art en l’esfera pública dirigit per Rogelio López Cuenca en aquesta ciutat el 2006 i que acabà convertint-se en el tema central de l’IV Seminario de Ricerca e Formazione de la Fondazione Baruchello, celebrat sota el títol de Roma 77 entre abril i juny de 2007 amb el suport de la Regione Lazio i el patrocini del Ministero dei Beni e delle Attivittà Culturali.

En aquest projecte han col·laborat la Galleria Nazionale d’Arte Moderna di Roma, el MACRO – Museo d’Arte Contemporanea di Roma, l’Institut Cervantes, l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts a Roma, l’Archivio del Movimento Operaio, la Casa Internazionale delle Donne, l’editorial Derivi Approdi, La Sapienza Università di Roma i l’Studio Colombari & De Boni.

Durant les diferents etapes del seminari han intervingut: Nanni Balestrini, Gianfranco Baruchello, Sergio Bianchi, Silvia Bordini, Luigi Ciorciolini, Tito Marci, Renato Nicolini, Franco Speroni, Luisa Valeriani, Giairo Daghini, Maurizio Lazzarato, Maria Serena Sapegno, Beppe Sebaste, Emilio Fantin, Cesare Pietroiusti, Maria Vittoria Marini Clarelli, i Angelandreina Rorro.

Del grup de treball han format part i treballat en l’elaboració de www.mappadiroma.it: Alessia Anitori, Valentina Bagnoli, Laura Basco, Francesca Busellato, Barbara D’Ambrosio, Bruno Di Lecce, Valentina Fiore, Silvia Garzilli, Simone Giampà, Cecilia Guida, Michela Gulia, Arianna Lodeserto, Paola Mancini, Silvano Manganaro, Arianna Piacentini, Valentina Puja, Laura Romano, Francesca Santamaria, Nordine Sajot, Alessandro Nico Savino i Roberto Teotti.

La realització del lloc web www.mappadiroma.it (juny 2007) ha estat a càrrec d’Agnese Trocchi.

Els esdeveniments polítics immediatament posteriors –retorn de Silvio Berlusconi a la direcció del govern de la República i victòria de l’extrema dreta a la ciutat de Roma– han bloquejat fins al moment la publicació del catàleg-memòria d’aquest treball.

Tinguérem l’experiència però no el seu sentit,

i l’accés al sentit restaura l’experiència.

T.S. Eliot

Mappa di Roma s’inscriu dins d’una sèrie de projectes que durant els últims anys, des de finals dels anys 90, hem proposat en diferents ciutats i mitjançant diferents graus de col·laboració amb grups de veïns, estudiants, artistes visuals, militants d’associacions ciutadanes i persones interessades tant en la recuperació de les memòries col·lectives com en la reelaboració de propostes de relectura de determinats esdeveniments o aspectes exclosos o relegats per la Història oficial, a descobrir i mostrar aquestes altres topografies amagades, establir un diàleg amb les diferents ciutats que bateguen i s’agiten a l’interior de la ciutat.

En una megalòpoli com São Paulo (2002), en ciutats obreres de la perifèria de Barcelona, com L’Hospitalet (1988) o Mollet del Vallès (2001), en una petita localitat costanera radicalment transformada pel turisme (Nerja, a Màlaga, 2004) o en una ciutat escenari d’una guerra interna durant més d’una dècada, Lima (2002) … hem proposat “altres” recorreguts per la ciutat, al llarg de les seves vores, dels seus límits, de les cares ocultes, fragmentades, de la imatge del lloc: altres narracions i representacions, uns mapes que intentin donar visibilitat i veu a l’altre –als conflictes socials clausurats en fals, a la història dels diversos moviments migratoris vinculats a les transformacions econòmiques i les conseqüències socials i culturals d’aquests processos, als successius redissenys de la ciutat i la seva imatge, a la reescriptura de la Història per part dels vencedors, a la repressió de la cultura dels vençuts i les estratègies adoptades per aquests com a resposta per a la seva adaptació i supervivència.

Aquests projectes es distingeixen no només per la seva atenció a l’especificitat d’un lloc sinó també, molt assenyaladament, d’un temps, d’una època concreta, centrats amb preferència en el període històric comprès entre els anys 30 del segle XX i l’actualitat.

Aquestes propostes d’”altres narracions” no pretenen substituir sense més ni més un objecte d’estudi per un altre, sinó també plantejar dubtes, minar el poder de la veu única i autoritària, proposant un text polifònic, dialògic, que no defugi les contradiccions sinó que, al contrari, les subratlli i assumeixi mitjançant un assemblage de cites (visuals i verbals, literàries i publicitàries, cançons populars, frases fetes) que s’activin i desmenteixin: que siguin les divergents perspectives les que teixeixin una xarxa de mirades, de relats que donin llum –o que enfosqueixin, proporcionin contrast, que l’excessiva llum de la raó, de la freda dada estadística, del document oficial, amb freqüència no acaba sinó sent, a la fi, encegadora– i il·luminin qüestions defugides, menyspreades o amagades per la narració autoritzada. Cal considerar aquestes absències, els oblits, les el·lipsis com un arxiu de les intencions no expresses.

Tots aquests treballs podrien reunir-se sota el lema “Now/Here”: “aquí i ara” (now, here) al mateix temps que “enlloc” (nowhere), un lloc o un recorregut que no existeix o, que es considera inexistent en tant que s’ignora: “altres mons en aquest”, exclosos de les visites turístiques, sense postals, sense souvenirs, memòries sense història, sense lloc en la Història, ja que la història dels seus protagonistes està teixida amb la dels seus històrics fracassos i per la persistència de la seva resistència a tot intent de normalització, d’estandardització o de control.

El viajero ante Roma […] teme que pase a engrosar la larga lista europea de ciudades bellas y lívidas que se quedan vacías cuando llega la noche y en que la vida no es más que una representación que se pone en marcha cada  mañana cuando se abren las tiendas de souvenirs y postales, los restaurantes de menú turístico y los museos.

Rafael Chirbes

Roma ha estat una ciutat turística des d’abans fins i tot de l’existència del terme o de la idea mateixa de turisme –i, abans sens dubte, que aquesta fos la primer indústria del món. La imatge o la sèrie d’imatges que el nom de Roma ens porta d’una manera automàtica a la ment (el Coliseu, el Panteó d’Agripa, els Fòrums, el Vaticà…) són fruit d’una conscienciosa elaboració històrica. En la construcció d’aquestes imatges prenen part una sèrie d’elements acuradament seleccionats pels grups que detenen el poder o, més aviat, els poders, i entre ells, molt destacadament, el poder de narrar, de construir aquesta imatge mítica, unificada, tautològica.

En aquesta història purgada de traumes i conflictes s’ha de basar el circuit, la seqüència de fites, també aplanada, sense sobresalts, contínua i coherent, que exigeix la indústria turística: un recorregut, a primera vista únic i irrepetible, excepcional, exòtic, però al seu torn clara i immediatament llegible i perfectament previsible i intercanviable pel d’un altre (no) lloc, com el disseny o la senyalització d’un centre comercial o un aeroport.

Com escriu Luigi Ciorciolini a Il senso del luogo, “l’accelerazione, con la sua realtà fatta di un continuum di «qui ed ora», nega ciò che è successo ieri e l’altroieri, nega cioè la memoria, base stessa della coscienza individuale”.

En creuar la ciutat estem contínuament travessant terrae incognitae, terra sense mapes, sense llegenda, textos que no sabem interpretar o ni tan sols veiem: territoris esquius, secrets, fugaços, temporals, marginals, que precisen d’altres cartografies per fer-se visibles, per fer-se llegibles.

En els elements elidits, no escollits per formar part de la panòplia d’emblemes de la identitat oficial del lloc –o de l’època–, en la nòmina d’allò exclòs i allò negat és on es troba la font de dades més reveladora, atès que del que (no) parlen –o ho fan en silenci o en sordina– és de les pors i les obsessions d’una comunitat, que oculta precisament tot allò que tem que pugui afectar la perfecció de la seva imatge ideal d’un univers sense contradiccions, d’un territori definitivament pacificat.

És d’aquests buits, d’aquests erms, d’aquesta waste land de la qual tracem mapes, a fi de tornar-li la paraula, de fer parlar al lloc i de portar-lo al centre dels debats col·lectius per resocialitzar la narrativitat de la ciutat.

Ni els mapes ni les guies turístiques conviden a reparar en aquest casalot de la via del Governo Vecchio l’ocupació del qual assenyala el naixement d’un moviment feminista que veu la llum, així, al marge de la llei, fora d’un ordre que, trenta anys més tard, ho assumeix i utilitza i neutralitza, en l’acadèmia i les institucions; el mateix que els discursos entorn de la “diferència” i la “llibertat” sexual, la dimensió de la qual de mera explotació comercial oblida els atacs –atemptats amb sang i víctimes– contra els primers cinemes porno de via Montebello, legalitzats el 77; el mateix any que comencen a emetre les TV privades –amb el sexe, com no, com a plat fort–, un mitjà denunciat vehementment per Pier Paolo Pasolini com la condemna a mort de la cultura popular: el seu cos mort en l’Idroscalo d’Ostia no és només un punt en aquest mapa; no és només la condemna a la hipocresia i l’expulsió al territori dels baixos fons dels desigs altres, sinó la denúncia permanent del poder dels mitjans sobre la construcció de la realitat –un poder que buida a sang i foc i a força de guerra bruta i policia encoberta i atemptats del feixisme “incontrolat” els carrers (Piazza Belli, Independeza, Repubblica) per omplir-les després, massivament, això sí, davant de gegantines pantalles (l’Estiu Romà al Massenzio) que inauguren la ciutat com a espectacle– o als estadis, on els ultres heretaran la retòrica i els gests, glaçats, narcisistes, dels moviments polítics. Però el 77, i movimeti, en plural, ocults rere la pantalla de la violència armada –la imatge que obre i tanca qualsevol disquisició: el cadàver d’Aldo Moro al maleter del R4 aparcat a Via Caetani, i l’expressió tautològica “anys de plom”, anni di piombo– testimonien una riquesa que inclou des dels moviments ecologistes –radicalment, innegociablement anticapitalistes– a l’antipsiquiatria (l’abolició dels manicomis es du a terme llavors, sent el seu emblema la demolició dels murs de Santa Maria della Pietà) o l’experimentació de nous mitjans de comunicació (Les ràdios lliures, Radio Alice a Milà o Radio Onda Rossa a Via dei Volsci) i les primeres ocupacions (a San Ambrosio, cases populars; en Centocelle, el centro sociale Forte Prenestino) o potser la que és la més radical transformació de l’època, la crisi del sistema capitalista industrial, el tancament de la fàbriques, la institució de factories difuses, sense portes, sense horaris, integrades a cada un de nosaltres. Totes s’entrecreuen i es teixeixen a tall d’una xarxa inextricable.

Así como el mayo francés cabe sancionarlo ahora como una melancólica opereta épica sobre las insuficiencias de la lucha de clases, otros mayos como (…) el italiano dejaron en la cuneta del tiempo cadáveres y deshabitaciones que se prolongaron hasta la década de los 80 , a pocos pasos ya de la victoria capitalista en una guerra que no fue del todo fría.

Manuel Vázquez Montalbán

Al voltant de mil nou-cents setanta-set decidim delimitar el lapse temporal sobre el qual treballar, presa aquesta data com a centre i eix per a allà (des de llavors) enfocar, projectar i llegir tant cap al passat immediat com cap als anys posteriors.

Els anys setanta no són de cap manera un territori neutre, sinó l’escenari d’una verdadera mutació del sistema capitalista, i no només a Itàlia, una zona espinosa, refractària a operacions de simplificació i packaging, i que torna, com sempre torna allò reprimit, quan no se’l crida ni s’espera; presència fantasmal, incòmoda, contradictori catàleg d’errors i fracassos, però latent permanent-ment com a culminació d’un cicle i també com a camp d’experimentació del desbordament de fronteres entre la reflexió teòrica i l’acció creadora, d’assaig de pràctiques antihegemòniques que anticipen l’esdevenir de discursos i actituds tals com la resistència a la lògica excloent que divorcia allò intel·lectual d’allò sensitiu, o la urgència de la qual les humanitats reprenguin el control de les tecnologies, o el reconeixement del poder creatiu del desig com a motor d’acció i pensament o que la felicitat només pugui realitzar-se en la seva dimensió pública, comuna i compartida… i, molt destacadament, l’assumpció del caràcter transversal lingüístic i polític de la nostra naturalesa –això és, la impossibilitat de, si més no, imaginar una societat sense llenguatge, com, tampoc al contrari, llenguatge sense societat: quan vam començar a sospitar que ser poeta podia ser la forma més radical de ser polític.

Per intentar donar fe de tot això cal posar a prova maneres de narració no autoritària, polifòniques, múltiples i obertes; explorar vies d’aproximació a coneixements normalment menyspreats, als intersticis i els afores, acudir a les memòries particulars davant la Història i soscavar la seva presumpta linealitat: esbossar un discurs polièdric que reculli les absències, els oblits, els buits, l’exclòs, el que no es veu, el que no hi ha.

I sense abandonar-se a la trista passió autoindulgent de la nostàlgia, on tot s’aplana i fa indistingible, i on tot val o, el que és el mateix, val res.

Més que mai no ha de ser rebutjada la commemoració dels errors i horrors de la Història ara que la indústria cultural ens ho proposa sota la forma d’esdeveniments cíclics dissenyats per a la seva explotació mediàtica i el turisme cultural: la mitificació de les catàstrofes, que oculta més que ensenya, ens convida a arxivar els esdeveniments del passat d’una manera que els fa indesxifrables, presentats com a quelcom únic i irrepetible –un esdeveniment extraordinari davant el quotidià i habitual– o rememorant tragèdies clarament situades en un passat tan remot que ens eximeix de qualsevol responsabilitat real: l’eslògan ¡nunca más! convertit en legitimador, retòrica immobilitzadora en perfecta coartada complaent per a l’acceptació acrítica de l’ordre del present com a definitiu.

Vivim un moment en què són evidents les dificultats per pensar-nos històricament, on termes com esperança o il·lusió sembla que no es despatxen ja sinó en paquets embolicats de cinisme –res pot ser modificat i qualsevol intent d’alteració de l’ordre no acaba produint sinó sofriment– , quan més inqüestionable sembla la frustrant percepció del present com una successió aleatòria de peribles fets inexplicables i inconnexos. Es diria que, retuts a la nostra condició fatalment posthistòrica, hem perdut la capacitat de trobar-li sentit al futur.

Hi ha una expressió sinònima de recordar, fer memòria, que evidencia el seu caràcter artificial, artificiós, que la memòria es fa, s’exercita, es construeix inserint records particulars en una narració major, on s’integren, tornant a teixir nexes que ens permetin entreveure raons per a entendre tant el que va passar com la seva relació amb el que succeeix ara. Només així podem arribar a ser capaços d’imaginar d’alguna manera el per venir.

L’última secció, titulada El coratge de mirar, el coratge de tancar, de la sèrie d’entrevistes que Carla Mosca i Rossana Rossanda fan al dirigent brigadista Mario Moretti i que componen el volum Brigate Rosse (1998) es tanca amb aquesta pregunta i amb aquesta resposta:

–        El que anomenàveu Estat corria darrere de vosaltres mentre creixia la màfia i darrere de la màfia mentre prosperava la Tangentopoli; sempre darrere d’un enemic. Escolta, ets fora del món de la gent des de fa vint-i-dos anys, nou clandestí i tretze a presó. Fins ara has tingut presó i destrucció de la memòria. Si un àngel malvat t’oferís sobre un plat llibertat i oblit i sobre un altre presó i memòria, quin n’escolliries?

–        No existeixen àngels tan pèrfids, només els homes proposen dues maneres igualment cruels de morir. De tota manera li diria: dóna’m llibertat i memòria. Si no ets capaç de tant, el meu àngel estimat, llavors voles baix, ni tan sols a l’altura de la nostra derrota.

Rogelio López Cuenca

Mappa di Roma.pdf