roulotte:08

······································································· Roulotte:08
······································································· In the Desert of Modernity. Marion von Osten
······································································· Kisangani. A photo novel on the failure and paradoxes of a colonial Utopia in six chapters. Pep Dardanyà
······································································· Maison Tropicale. Ângela Ferreira
······································································· Welcome to Turtle Island. Andrea Geyer
······································································· UNmap / Nube. Xavier Arenós
······································································· Südsee. Fernando Bryce
······································································· The Geopolitics of Art as a Querelle. Martí Peran
·······································································


Kisangani. Fotonovel·la en sis capítols sobre

el fracàs i les paradoxes d’una utopia colonial. Pep Dardanyà

2008/2010

Kisangani, antigament coneguda com Stanleyville en honor al seu fundador Henry Morton Stanley, és una ciutat de la República Democràtica del Congo a l’Àfrica Central. També la podríem anomenar Kurtzville, ja que és en aquesta part del riu Congo on Joseph Conrad va situar Kurtz, el personatge principal de la seva novel·la El Cor de les Tenebres. Un lloc apartat de la “civilització” on Kurtz va construir un estat autònom en el qual ni la raó ni l’ètica tenien cap protagonisme. El relat biogràfic de Marlow, l’altre personatge de la novel·la, remuntant el riu en el seu afany de trobar-lo, s’ha transformat en una referència ineludible en la crítica de la realitat colonial africana.

Actualment arribar a Kisangani continua sent difícil, de fet viatjar a la R. D. del Congo no és possible sense una “ordre de missió” emesa per l’Organització de les Nacions Unides, per una empresa multinacional que operi a la zona o per una Organització No Governamental internacional amb projectes consolidats al territori. L’”ordre” permet tenir el corresponent visat imprescindible per a l’entrada al país. També, per “raons de seguretat” està totalment prohibit fer fotografies o vídeos a tot el territori nacional sense un permís especial firmat i segellat per les “autoritats competents”. Les autoritats i els ciutadans de la república són especialment gelosos amb el compliment d’aquestes prohibicions. L’espoliació dels recursos materials i simbòlics al que ha estat sotmès el país durant molts anys serà, potser, la causa d’aquest recel. Però aquesta prohibició implica no només unes dificultats afegides per a qui vulgui mostrar, amb imatges, el que allà està passant, sinó que genera un sistema corrupte de cobrament de comissions que no és més que una representació fragmentada del sistema general de poder que s’ha estès a totes les relacions socials. Relacions viciades que no només afecten als estrangers sinó especialment als propis congolesos. No és possible comprendre aquest complex sistema jeràrquic de poder sense contextualitzar-lo amb les difícils relacions de dependència que històricament s’han produït.

La ciutat es va edificar al final del tram navegable del riu Congo, des de la llunyana capital Kinshasa, en un replec del riu just abans d’arribar a les cataractes. Stanleyville va ser un port fluvial molt important durant la colònia, d’ell s’exportava cap a la metròpoli i la resta del món grans quantitats de vori, fusta, minerals i pedres precioses. La pròspera ciutat va créixer, la riquesa provinent de l’extracció dels recursos del territori legitimava la utopia colonial que es veia representada en l’urbanisme i en l’arquitectura. Es va construir una ciutat amb la premisses bàsiques d’aquesta utopia: l’educació, la literatura, el turisme, l’art, la religió, però sobretot en la indústria, principalment lligada amb l’explotació dels recursos minerals de la zona. Entre 1950 i 1960 va coincidir l’apogeu d’aquesta utopia amb els moviments socials per la independència.

En l’actualitat, el patrimoni urbanístic i arquitectònic resultant és encara visible, encara que la majoria dels edificis han estat transformats i reocupats. L’edifici de l’antic Congo Palace Hotel, construït el 1960, s’ha convertit en residència d’unes tres-centes famílies que s’amunteguen en el que havien estat les seves habitacions. Les llegendes urbanes diuen que en ell va estar allotjat Patrice Lumumba, el primer president del nou estat independent del Zaire i els seus col·laboradors del Mouvement National Congolais. La façana s’ha convertit en una gran tela on poden veure’s les empremtes de totes les batalles que la ciutat ha suportat. L’Athénée Royal, obra de l’arquitecte Georges Loosen, inaugurat el 1955, encara que pràcticament en ruïnes, continua funcionant com a escola. Els alumnes continuen asseient-se als pupitres deixats pels belgues, en algun d’ells es va asseure Jean- Claude Van Damme quan era nen, un dels fills predilectes d’Stanleyville. L’espai pràcticament buit del que va ser la biblioteca de la Universitat reuneix en l’actualitat un total de dos-cents cinquanta llibres, la majoria molt antics i en estat de putrefacció. El Laboratoire Médical de Stanleyville, edifici projectat també per l’arquitecte Georges Loosen el 1953 i finançat per la UNESCO, acull actualment la Faculté de Médecine dependent de la Université de Kisangani. El laboratori segueix en funcionament enmig del òxid que dóna color als instruments d’investigació. Instruments que entre 1957 i 1960 van ser utilitzats pels investigadors de l’equip del doctor Hilary Koplowsky a la recerca d’una nova vacuna per a la poliomielitis. Una de les hipòtesis de l’origen de la sida situa en aquest laboratori i en aquest context el traspàs del VIH als humans a través de la inoculació d’aquesta vacuna, que contenia cèl·lules de ximpanzé, a més d’un milió de persones, tant al Congo com als països limítrofs. L’Espace Culturel Ngoma, que ocupa l’antic espai del teatre de l’Athénée Royal. Un lloc de trobada dels joves de la ciutat on produeixen i presenten lliurement els seus espectacles de rap i hip-hop.

Però, a part dels vells espais i els seus nous usos, el que més sorprèn en aquesta ciutat emblemàtica són les façanes pintades de vius colors de les cases de compravenda de diamants. El diamant continua sent el símbol de la ciutat i recorda reiteradament a tots els seus habitants que la utopia colonial es va acabar però les relacions de dependència econòmica i les estructures socials corruptes heretades d’ella, no. Els grups paramilitars Maï-Maï, armats fins a les dents, s’encarreguen del control de l’extracció i els traficants es passegen per les avingudes amb els seus luxosos Hummer negres recordant als abnegats ciutadans de carrer que tot és possible en aquesta nova ciutat dels prodigis, fins i tot perdre la vida en l’intent de fotografiar-la.

Pep Dardanyà


pep dardanyà – PDF