La cua del monstre¹. Ariella Azoulay i Adi Ophir

Malgrat que Israel insisteix que el mur no és més que un escut temporal davant els atacs terroristes, els seus detractors sostenen que es tracta d’un important projecte geopolític il·legal que irromp en terres palestines i s’apropia de facto de vastes extensions del seu terreny, causant una devastació injustificable als palestins que viuen al llarg del seu perímetre i al seu entorn. Tant detractors com defensors presenten el mur com una nova estratègia, bé de lluita contra el terrorisme, bé com a part del procés de colonització i control de Cisjordània. Des d’ambdues parts es jutja o es justifica el mur segons les intencions ocultes després de la seva construcció i pels efectes directes que té en l’entorn, fins al moment tan sols anunciats i amb prou feines avaluats. Al llarg d’aquest text posarem en qüestió les esmentades assumpcions, argumentant que el mur és un dels nombrosos instruments de l’aparell de poder israelià als Territoris Ocupats, la funció dels quals s’ha d’entendre en el context d’una anàlisi estructural i històrica del seu modus operandi. Aquest text proposa i esbossa l’esmentada anàlisi com a punt de partida per examinar la rellevància estratègica del mur. Al nostre parer, aquest immens projecte de construcció i destrucció és part, i resultat, (potser el més visible, però no el principal) d’una fase de l’ocupació que dura ja més d’una dècada², intensificada després de la segona Intifada, encara que sense alterar la seva lògica i estructura bàsiques.

L’economia de la violència

Des del començament de la segona Intifada palestina, la violència en el conflicte entre Israel i Palestina ha augmentat i cada vegada és més espectacular. Aquesta classe de violència mata de forma instantània, gairebé sempre a innocents, causant ferits i danys en cercles concèntrics entorn dels centres d’erupció, que afloren en ambdós bàndols quan es fa ús d’armes i bombes contra població civil i combatents, de forma més o menys indiscriminada. Malgrat els intents de justificar la violència d’uns, d’una banda, i mostrar la d’altres com una expressió de barbàrie fruit de la pura crueltat, per l’altra, les sèries d’escenes espectaculars se succeeixen amb tal consistència i regularitat que donen lloc a una impressió de simetria entre bàndols, reflectida en la retòrica de les expressions “cicle de violència” o “interminable cadena de revenja”. Tals metàfores són sens dubte enganyoses, i no perquè es pugui fundar i provar que un bàndol sigui just i l’altre cruel, sinó perquè aquesta inexacta lectura simètrica de la violència no solament ignora un context de gairebé quatre dècades de colonització i despossessió, sinó que tan sols té en compte la violència espectacular sense contemplar-la com una més de les facetes i elements que conformen l’economia de la violència en la seva globalitat. A fi de comprendre l’esmentada economia, es fa necessari analitzar les relacions funcionals i estructurals entre les diverses formes i actes de violència i els patrons bàsics segons els quals es distribueix en ambdós bàndols. Tan sols així és possible comprendre la producció sistemàtica i crònica de desastre als Territoris Ocupats que situa al poble palestí “a punt de la catàstrofe humanitària”³.

Arribat aquest punt es fa necessària una breu digressió sobre el concepte de violència. En general, aquesta sol associar-se a un esclat de forces físiques, més o menys espectacular, que esquinça cossos o objectes. A aquest tipus de violència l’anomenem espectacular,  ja que sempre és un esdeveniment per ser vist (fins i tot quan no hi hagi ningú mirant, com en un atracament en un carreró fosc o una matança en un lloc apartat). Però una acció és violenta fins i tot quan se suspèn l’erupció de força física i la insinuació i la dissuasió reemplacen el contacte material amb el cos exposat. En aquest cas l’anomenarem suspesa (encara que tot el món estigui mirant, no hi ha res a veure). La violència sempre ocorre en la interacció entre l’espectacularitat de l’esclat i la suspensió, i la seva eficàcia depèn de que es mantingui la distància entre els dos extrems.⁴

Les diverses formes polítiques de societat difereixen entre si per la manera en la qual l’espai s’organitza i es manté. Per exemple, en el cas de les democràcies modernes, aquestes es presenten com a sistemes de poder que s’esforcen per reduir la violència espectacular, reemplaçar-la per violència suspesa i fer ambdues tan invisibles com es pugui. En una democràcia liberal, només es pot passar de la violència suspesa a l’espectacular quan incumbeix al compliment de la llei. La violència suspesa no resulta suficient quan un govern perd legitimitat o no aconsegueix recuperar-la, quan imposa polítiques a la població dominada de forma unilateral o quan el record de l’esmentada imposició és recent. Però fins i tot en els casos més extrems, ambdues formes de violència coexisteixen i interactuen. Si l’erupció de forces es prolongués ininterrompudament, sense intervals de calma, les parts en conflicte moririen en una lluita a mort.⁵

Des de l’inici de la segona Intifada, l’ocupació israeliana als Territoris Ocupats s’ha caracteritzat per un precari equilibri entre la violència espectacular i la suspesa. Gràcies a l’enorme desplegament de l’exèrcit per tot arreu, la presència de les forces en suspensió s’ha intensificat i s’ha fet més visible, reduint el lapse de temps necessari per reaccionar i accionar les esmentades forces. Això s’ha traduït en moments d’erupció més freqüents, letals i destructius que mai abans en les quatre dècades d’ocupació. L’exèrcit està desplegat a tot arreu, com en estat de guerra, encara que no n’hi hagi, ja que aquesta està en suspensió. L’”únic” que hi ha és un gran nombre d’incursions, batudes nocturnes i matances amb objectius assenyalats i “danys col·laterals” locals, a més de bombardeigs suïcides, tiroteigs esporàdics, demolició d’habitatges (com a càstig o atac), destrucció d’infraestructura, de forma circumstancial o intencionada, i nombroses detencions i empresonaments. Malgrat l’enorme augment del nombre, la durada i l’abast d’aquests atacs i enfrontaments perfectament planificats, sobretot a la Franja de Gaza, i l’efecte acumulatiu dels quals és òbvia, la gran majoria de soldats estacionats als Territoris Ocupats durant les últimes dècades, incloent els anys de la Intifada, no han entrat en combat contra ningú. La violència exercida s’ha limitat a l’ús d’armes, porres i tancs, a la insinuació en els punts de control o a la veu anònima que declara el toc de queda, l’eco de la qual acompanya les patrulles a peu o motoritzades. Aquesta contenció en l’ús de la força és precisament el tipus de violència més utilitzada, la que és present a tot arreu, que pot aflorar sobtadament gairebé en qualsevol lloc i moment i que coacciona els moviments dels palestins i suposa un gran impacte en les seves activitats. La violència suspesa és efectiva sense haver de fer eclosió, ja que prohibeix, impedeix, retarda i complica les activitats més simples, mina qualsevol preferència, redueix les activitats diàries, embogeix les persones i, de vegades, fins i tot mata. En ocasions, el seu impacte és fins i tot més catastròfic que el de la violència espectacular.

Tanmateix, com més gran és la presència de la violència suspesa, menor és la línia que la separa de l’esclat. No fa molt (pel novembre-desembre de 2004), la premsa israeliana es va fer ressó d’una nova onada de “qüestionaments morals” i “autoreflexió” centrant una altra vegada l’atenció en el “comportament immoral” dels soldats israelians als Territoris i esforçant-se per descriure les operacions militars d’acord amb certes premisses morals que se suposa regulen i legitimen la violència. Gairebé cada setmana, la premsa revela un nou incident en el qual la violència suspesa esclata i resulta en ocasions mortal, sense que sigui sancionada. En esmentar aquests esdeveniments suposadament excepcionals i terribles, molts obliden que el que caldria qüestionar és la violència suspesa que porta la presència de les tropes israelianes en territori palestí i que les condicions que permeten el salt de la suspensió a l’espectacular varien constantment. No hi ha cap norma que regeixi la presència de la violència suspesa ni les condicions que dicten la seva erupció. Amb massa freqüència, aquesta es tradueix en espectacles de mort i destrucció en els quals “l’inesperat-sempre-era-allò-d’esperar”. Al mateix temps aquesta violència es coagula en la suspensió i en la presència de tropes, visible i amenaçadora, o en la invisibilitat d’”unitats especials”, “instigadors” i “terroristes”.

Els Territoris Ocupats s’han convertit en una “zona d’indistinció”⁶ entre ambdós tipus de violència en la qual el cos ocupat es troba constantment exposat a tot tipus de perills, desemparament i abandonament. L’“escàndol moral” que susciten alguns dels esmentats esclats de violència podria llegir-se com un intent d’establir una important distinció entre una forma de violència i una altra i en la seva aparença de legitimitat, així com el control del salt d’una a l’altra. Tot això succeeix en un moment en què l’esmentat control de la distinció i la transició entre ambdues, crucial per racionalitzar les operacions de l’aparell del poder, es veu amenaçat per noves tècniques de segregació i control de moviments que el mateix aparell ha posat en pràctica recentment⁷.

Però fins i tot ara, després de la sèrie d’“inci-dents immorals” apareguts a la premsa i en vista del gran augment i l’abast dels enfrontaments entre tropes israelianes i milícies palestines disperses, la força acumulada als diversos instruments de violència no empitjora. Poques vegades es creua el llindar de la violència espectacular⁸ ja que, en la majoria dels casos, la població ocupada prefereix obeir, girar cua, renunciar a queixar-se, esperar a la cua, desvestir-se, posar-se davant de la càmera, baixar la veu o callar. La seva resistència es neutralitza sense haver de recórrer a l’esmentada violència. Encara que aquest èxit és efímer ja que, per generar-lo, el poder necessita una violència suspesa cada vegada més intensa, més amenaçadora i amb esclats cada vegada més freqüents de violència espectacular a causa de la creixent pèrdua de poder dissuasiu de la primera. L’esmentada pèrdua de poder no es deu a una reducció de presència militar (que només augmenta), sinó al fet que els palestins tenen cada vegada menys res a perdre. Per aconseguir la mateixa submissió, les mostres de poder han de ser més imposants.

La presència de la violència suspesa es fa necessària i s’intensifica a causa que l’aparell governamental als Territoris manca dels tres tipus de control que, sota circumstàncies normals, li permetrien confiar en l’ús de signes i símbols de violència suspesa, reduir la seva visibilitat i evitar recórrer a l’espectacular. En primer lloc, no hi ha una legislació: el sistema legal al complet es troba en suspensió, substituït per una sèrie de mandats ad hoc i regulacions que canvien constantement⁹. La naturalesa arbitrària del poder fa que les normes no siguin efectives llevat que vagin acompanyades de violència suspesa visible. L’aparell dirigent necessita una presència ingent d’aquest tipus de violència per a simplement dictar i modificar normes i aplicar-les en el control del comportament dels ocupats. I aquests la necessiten per saber-les i comprendre què s’espera d’ells: com anar a treballar, a l’escola, per on passar per anar a comprar pa o com posar una bomba.

En segon lloc, l’aparell del poder manca d’es-pais on impartir disciplina, a part de les presons i els camps de detenció, el paper dels quals no és educar, adoctrinar o reformar, sinó excloure i intimidar subjectes no desitjats pel poder. En tercer lloc, i pel que fa a la població palestina, tampoc no existeix un aparell ideològic que compleixi aquesta funció, ni per mitjà de pràctiques disciplinàries, ni de forma independent. Òbviament el poder governant a Israel està profundament imbuït de producció ideològica, però els seus consumidors són els seus propis ciutadans.¹⁰ La sublevació palestina ha eliminat pràcticament la possibilitat que el govern israelià pugui servir-se de mitjans ideològics o d’adoctrinament per governar la població palestina. El poder es mostra incapaç de modelar-los i convertir-los en els seus súbdits. Amb l’aplicació de les lleis en suspens i sense aparell disciplinari i ideològic, els palestins dels Territoris no poden convertir-se en súbdits d’Israel, al contrari del que succeeix amb els palestins ciutadans israelians. El palestí ocupat no és un súbdit, ni segons l’accepció moderna del terme ni segons la seva antiga accepció llatina: a diferència del súbdit modern, el palestí no se’l reconeix com a receptor de drets ni com a font de coneixement i acció. Però tampoc no és un subjectus, algú que, a diferència d’un esclau, obeïa el seu amo per convicció i voluntat pròpia i la submissió del qual s’inseria en una cadena de submissions i autoritzacions de la qual fins i tot el sobirà en formava part¹¹. El palestí que es troba sota l’ocupació no és ni súbdit ni ciutadà. És un no-ciutadà subjecte a un poder governant de qui no és súbdit i al que obeeix per un temor manifest a la seva autoritat, una cosa que rep com a pura agressió i arbitrarietat. Políticament és un mer objecte del poder, tant un objectiu d’aquest com un obstacle que se li oposa i interfereix al seu camí. A ulls del poder, és un destinatari d’acció simbòlica, concebut abans que res per ser receptor d’acció violenta. La resistència pot aflorar cada vegada que gosi replicar-li al govern, intentant aconseguir la seva posició.

Així doncs, desproveït de la mediació de la llei, la ideologia i la disciplina, el poder governant ha d’intensificar la presència de la violència suspesa i recórrer a la violència espectacular, sempre a punt d’entrar en joc. En lloc d’educar i disciplinar els seus súbdits, el poder fereix els seus cossos i destrossa les seves propietats. El càstig ja no s’associa a la llei sinó a la resistència, a qualsevol presència que se li dirigeixi en altres termes que no siguin els seus. I la violència espectacular no es limita al càstig i al compliment de la llei, sinó que serveix principalment per preservar la força dissuasiva de la mateixa violència suspesa. La resistència, la reclamació de llibertat i espai propi al mig dels esforços controladors del poder, li brinda a aquest l’excusa perfecta per passar del control a la destrucció, convertint els focus de resistència en zones de destrucció. No obstant això, es pot esmentar que, en la majoria d’incidents violents que porten destrucció, (de llocs, cases, carreteres, infraestructures i tot allò que Amira Hass anomena “armes de construcció lleugera” i que han transformat l’espai habitat de Palestina), aquesta és el resultat d’unes polítiques dissenyades per aniquilar l’entorn material sense tocar els cossos de les persones de forma directa.

Els ciutadans que són bons súbdits del seu govern interioritzen el poder en major o menor grau, mentre els no-ciutadans, subjugats a un poder arbitrari que posa la llei en suspens i actua sense cap tipus de mediació, no interioritzen res de res. Per a ells, el poder ha d’actuar mostrant-se obertament, sent present a la superfície que controla. El poder només s’entén com a quelcom extern, visible, una for-ça amenaçadora sempre present en la interacció entre els esclats de la violència espectacular i el desastre i la presència creixent de la violència suspesa. En ser no-ciutadans, els palestins manquen de qualsevol eina legal per negociar amb el poder la manera en la qual se’ls governa¹². Així que, si no volen oferir resistència oberta ni obeir submisament, l’únic que els queda és intentar eludir el poder o enganyar-lo amb improvisacions, simulacions i dissimulacions de tot tipus per evitar semblar sospitosos. Encara que sempre ho semblaran, almenys mentre continuïn sent capaços de replicar al poder. Per a aquest, la resistència no és només les accions palestines, sinó la seva mera presència i identitat.

El govern israelià rebutja que l’ús continuat de la violència de tot tipus pugui encoratjar la resistència violenta i engendrar més violència que la que pretén evitar. Després de cada atac terrorista, els portaveus israelians s’afanyen a declarar que mai no hi ha prou prevenció, pel que no queda més remei que emprar encara més violència per prevenir la violència imprevisible. Periodistes, polítics i ciutadans repeteixen sense pensar aquests clixés en els quals la violència sempre es presenta com a preventiva. La violència es genera per prevenir la violència¹³. Aquesta “violència per prevenir la violència” (VPV) assumeix l’existència d’una font inesgotable d’ella, que no s’ha de materialitzar. Tot palestí constitueix, amb la seva mera presència, una font i un destinatari de violència suspesa. Però, a diferència de la presència visible i molesta d’aquest tipus de violència al bàndol israelià, l’amenaça palestina és principalment clandestina, sent molt difícil deixar-la al descobert. Per a això cal amenaçar, restringir el moviment, controlar-lo, infiltrar-se en llocs per controlar-los i controlar-los per infiltrar-se, practicar arrests per fer investigacions i investigar per practicar arrests, destruir terres de cultiu per desemmascarar i desemmascarar per destruir terres de cultiu, imposar el toc de queda, el confinament i l’estat de setge per restringir el moviment, i viceversa. Així doncs, la VPV és tan productiva com destructiva. Transforma l’espai, crea noves construccions, inventa instruments i mètodes de control i produeix i distribueix ansietats, amenaces, rumors i riscs innumerables. Aquesta violència té un caràcter totalitzador; es diu que sense ella tothom serà abandonat; però, al donar-li via lliure, qualsevol pot ser abandonat. Sempre està en funcionament, no ha de cessar un moment, mai no fa vacances i és aquí per quedar-se. Tot l’espai israeliano-palestí es troba dominat per aquesta lògica absurda.

Walter Benjamin va proposar una útil distinció (útil en condicions polítiques “normals”) entre violència fundadora, en el cas d’una revolució o cop d’estat, i violència conservadora de dret, en el cas de l’acció d’un exèrcit la finalitat del qual és complir la legalitat.¹⁴ La violència suspesa que descrivim sembla quedar-se fora d’aquesta definició, ni conserva el dret ni funda un nou ordre legal, ni tan sols no desdibuixa el contorn d’ambdues. Benjamin desconstrueix la seva pròpia definició en argumentar que les polítiques d’un poder “sense forma”, la presència del qual és “intangible, omnipresent i fantasmal”, són per fundar noves lleis i preservar-les, en una idea que també desenvolupa Derrida en un dels seus famosos treballs¹⁵. Tanmateix, l’ambigüitat, inherent en la violència, que és també fundadora quan conserva, i conservadora quan funda, no es pot aplicar a la violència suspesa. Mentre la violència policial o militar de la qual parlen Benjamin i Derrida és fundadora i conservadora alhora, la violència suspesa no és ni una cosa ni l’altra.

Als Territoris Ocupats, la violència suspesa s’aplica quan el dret està en suspens total i no hi ha cap intent de crear un sistema legal alternatiu. L’esmentada violència no conserva el dret, sinó la seva suspensió i constitueix, no una nova legislació, sinó una situació de no-llei, que manté i recrea sense cessar. No obstant això, cal assenyalar que el dret no s’ha abolit, només suspès, el que significa que, al contrari del que succeeix en una situació d’anarquia com a resultat d’una guerra civil o una catàstrofe provocada, el sistema legal no es nega. De fet, la seva negació total també es troba suspesa. La presència ubiqua i cada vegada més intensa de la violència suspesa deixa en estat de suspensió no solament el dret, sinó també una possible erupció de violència generalitzada en forma de “guerra total” o de catàstrofe espectacular de gran magnitud.

Les autoritats israelianes i la majoria de la seva població representen i justifiquen aquesta violència en nom de la “seguretat” i la necessitat de protegir els ciutadans d’Israel de la versió palestina de violència espectacular. Al nostre parer, l’impacte restrictiu real de la VPV no repercuteix en els terroristes palestins, sinó en la maquinària de guerra israeliana. Es tracta d’una forma de violència que el seu aparell militar utilitza per imposar restriccions i evitar l’eclosió total, després de tanta suspensió, del poder destructiu acumulat i desplegat als territoris. En gairebé cada gran enfrontament es reprodueix la fantasia d’aquestes eclosions catastròfiques. En ocasions, les operacions militars es conceben i es presenten com a petits exercicis de futures operacions a major escala, o que cal tenir preparades per si de cas. Sempre hi pot haver una matança més terrible que l’actual en un barri palestí o en un camp de refugiats. El que dura dies pot prolongar-se mesos. Es poden detenir, deportar i matar a més palestins, dinamitar més cases i arrabassar o “exposar” més terres cultivables. Sempre existeix una raó política i moral per mantenir una operació en el seu estat i abast actuals, “limitats”, posposar la pròxima fase, retirar-se abans de temps i, encara així, declarar “que s’han assolit tots els objectius”. Mentre continuï sent flexible la diferència entre la irrupció fantasmagòrica del poder de la violència i el poder real, mentre el llindar d’allò tolerable continuï desplaçant-se i les persones s’acostumin de forma alarmant a tipus de violència que fins fa poc els escandalitzaven, la catàstrofe real o desastre de gran magnitud quedarà sempre llunya-na. De l’únic desastre del qual existeixen indicis i que, per tant, es pot abordar, és el que avança sigilosament i es fa crònic. La catàstrofe espectacular s’ha de posposar sempre. Les autoritats israelianes permeten la participació d’organismes com les ONG locals, els observadors internacionals i les agències, però només per cooperar amb ells en l’abastament d’ajuda humanitària quan el perill de catàstrofe és massa imminent.

La violència suspesa permet a l’aparell dirigent funcionar sense llei, disciplina, ni ideologia, encara que també sense guerra ni catàstrofe. Els Territoris Ocupats es troben a les portes de la llei i gairebé al límit de la guerra i la catàstrofe, però mai no arriben del tot. En les actuals circumstàncies, amb un exèrcit israelià enfrontat a uns quants grups terroristes disseminats i mal armats, l’esclat de la guerra portaria èxodes i fins i tot matances massives de civils. Com que els Territoris ja són ocupats i l’enemic no té ni govern ni exèrcit, l’únic objectiu de la guerra seria reduir dràsticament el nombre de no-ciutadans, no-súbdits subjugats al poder israelià, per acabar del tot amb la seva existència com a éssers polítics. No obstant això, els palestins no han estat aniquilats, ni assimilats, ni expulsats massivament ni integrats. Es troben regits per l’estat israelià com a éssers humans temporals, exclosos d’aquest, atesos mitjançant l’abandonament, com a nous tipus d’homini sacri, en el sentit que Giorgio Agamben li dóna al terme¹⁶. La violència suspesa instal·lada en l’aparell de poder deixa la solució final en suspens. La suspensió de la presència i la presència de la suspensió de la guerra total o catàstrofe, d’una banda, i la de la instauració del dret per l’altra, constitueixen els dos pols que estructuren el règim israelià.

Creiem que la reflexió entorn del mur ha de començar des de la comprensió d’aquests fets. En aparença el mur constitueix una perfecta màquina arquitectònica i geoestratègica de violència suspesa. Concebut com a eina de seguretat, està pensat per reduir el nombre d’èxits en els atacs terroristes. Per la seva part el govern l’ha presentat com una mesura efectiva¹⁷. Pel que sembla, s’afirma que no solament redueix la violència espectacular palestina, sinó que també conté, o com a mínim redueix, la necessitat de resposta violenta israeliana. Encara que precisament per ser un mecanisme útil de VPV, perfectament integrat a l’estructura actual de llocs de control, controls de carretera i circumval·lacions, el mur multiplica la presència de violència suspesa i augmenta de forma dramàtica el seu efecte destructiu, creant les condicions d’un estat de desastre crònic per als habitants palestins de Palestina.

A punt de la catàstrofe

La comesa del mur és assegurar el tancament pràctic, potencial i virtual dels Territoris Ocupats de Palestina i la seva separació total de “el que seria” Israel, sigui quin sigui el seu traçat, i dels assentaments jueus dins dels territoris. El que té de nou no és el tancament en si mateix, sinó la seva imposició i compliment sense excepcions, així com la presumpció que el tancament total sigui possible. Quan s’aplica la llei marcial o se sotmet al control policial en casos d’emergència, el tancament declarat d’una zona es fa efectiu molt abans que el seu tancament arquitectònic, si és que aquest arriba a succeir. La delineació d’un espai com a tancat i el tancament com a qualitat d’un espai són conceptes que, encara que no necessàriament, solen recolzar-se en obstacles materials. Murs, tanques i dics poden ajudar a erigir l’esmentat tancament, però també poden significar un obstacle per al moviment sense promoure un sistema de tancament total. La resistència, longitud o profunditat d’aquestes construccions depèn tant de la resistència que generi el tancament com de la voluntat d’imposició d’aquest. El mur no és l’eina que crea el tancament, sinó la que imposa i manté un sistema de clausura ja existent davant una creixent resistència a la geografia de la separació en cercles locals i internacionals, i la que encarna una voluntat cada vegada més gran d’imposar la separació total sense respectar cap traçat geopolític.

Tot això es fa evident en adonar-nos de què ja fa molt temps que els Territoris Ocupats han estat aïllats o, almenys, preparats per poder ser aïllats de la resta del món. El primer tancament total de la zona es va declarar el 1991, durant la guerra de l’Iraq. Durant més de sis setmanes, els espais palestins dins dels Territoris Ocupats van quedar separats de l’exterior i de les zones jueves que hi ha en el seu interior, convertint-se en camps de reclusió per als habitants palestins. El que inicialment era una mesura extrema, rotunda i poc sofisticada, adoptada arran d’una situació excepcional, s’ha convertit des de fa temps en una rutina. Aquest tancament s’ha transformat en un sofisticat aparell sui generis, integrat per un conjunt d’eines arquitectòniques, d’observació i militars quasi legals que circumscriuen l’espai, l’aïllen i controlen per on i en quina mesura es pot penetrar en ell. Aquesta transformació va tenir lloc sobretot durant els anys d’Oslo, a l’empara del procés de pau del mateix nom. Els Territoris s’ha convertit en un puzle d’espais semiaïllats els límits del quals es poden redefinir en qualsevol moment per decisió capritxosa o estratègica dels comandants israelians locals. Cada un es troba connectat o desconnectat dels altres segons decrets militars impredictibles que, en qüestió de minuts o d’hores, converteixen cada tros de territori en un camp aïllat. La segona Intifada va accelerar el procés i va servir de pretext per a la consolidació d’aquest mecanisme de dominació, present molt abans de l’inici de la seva aplicació. Així mateix, també el va obligar a fer-se més visible (més tard reprendrem aquest tema).

Però, on són exactament “els Territoris”? La Green Line (Línia Verda) que suposadament separa Israel del territori palestí ocupat per Israel el 1967, fa temps que ja no existeix, tan sols persisteix en els mapes de les autoritats palestines i els israelians d’esquerres per marcar la separació entre les forces jordanes i israelianes declarada per l’acord d’armistici de 1949, i la línia que esperem que un dia separi l’estat d’Israel d’un futur estat palestí. Al llarg i als costats d’aquesta Línia Verda, s’ha aixecat molts pobles i llogarrets que, junt amb les antigues poblacions israelianes (tant àrabs com jueves), conformen l’anomenada Seam Line (traduïda de vegades com “línia o zona de juntura”), una franja de terra llarga i ampla. Tant per a civils, soldats i colons israelians, com per als palestins, els “Territoris” comencen on acaba la Seam Line, encara que mai no s’ha dibuixat un mapa d’aquest límit. Es tracta d’una línia flexible, que pot renovar-se a diari sobre el mapa i sobre el terreny segons les “necessitats del moment”. Fa poc, aquestes necessitats van significar una sèrie de tancaments locals i el tancament hermètic de les zones palestines, totes elles en grau major o menor. Segons la definició més prudent, i potser la més encertada, el terme “Territoris” designa en realitat tota aquella zona que pot ser tancada sense avís i sense més procés previ que el decret que emeti un general de l’exèrcit. La zona “clausurable” no té perquè tancar-se en la seva totalitat o a un mateix temps. En el cas de circumstàncies extremes, com la guerra de l’Iraq o alguna operació militar important, així com en dates assenyalades, com les vacances de l’Any Nou jueu, la Pasqua jueva o el Dia de la Independència, el tancament suposa una mesura per englobar tota la zona, mentre en altres ocasions, aquest és parcial i local i només serveix com a recurs de divisió i separació.

L’autoritat per declarar una àrea “zona militar tancada” no es limita als Territoris Palestins, sinó que l’ostenten els exèrcits en ambdós costats de la Línia Verda, com parteix de la llei promulgada durant l’estat d’emergència en l’època del Mandat Britànic i que no ha estat eliminada per la legislació israeliana. Després del desmantellament del règim militar imposat en pobles i llogarrets àrabs entre 1948 i 1966, aquesta mesura s’ha usat en diverses ocasions a les zones on viuen àrabs israelians i beduïns, però gairebé mai a les zones jueves. I mentre des de 1966, per als ciutadans israelians el tancament s’ha donat només en casos excepcionals, des de 1991 els no-ciutadans palestins el viuen com a norma. En l’actualitat, les “zones clausurables” palestines es representen, organitzen, articulen i coordinen a través dels tres mapes inabastables que utilitzen els principals grups que habiten i es desplacen per la zona: els residents palestins, els colons jueus i els soldats israelians.¹⁸

Els membres dels tres grups no poden coexistir als mateixos llocs i encara menys residir de forma permanent. Amb prou feines poden desplaçar-se per les mateixes carreteres i quan ho fan, les utilitzen de forma molt diferent. Per als soldats, l’espai sencer és permeable, cap lloc no resulta inaccessible¹⁹ i no hi ha cap amagatall que se’ls escapi, encara que penetrar en alguns enclavaments pot ser més difícil i treballós que en d’altres. Els tancaments i les restriccions afecten tant a palestins com a colons, encara que de forma molt diferent: mentre per als colons el tancament hermètic del seu espai i la limitació de moviments són mitjans per protegir-los, per als palestins les mateixes mesures són elements d’intrusió i penetració, una xarxa per al desplegament de la violència i un pretext i un sòlid reforç per als seus esclats espectaculars.

Els tres mapes inabastables representen i reprodueixen el constant esforç per mantenir separats jueus i palestins. La segregació ètnica es troba a gairebé totes les zones residencials, llocs de treball, zones comercials i, sobretot, les carreteres que les uneixen, encara que no de forma igual d’estricta, formal o efectiva a tot arreu. No obstant això, el desplegament d’assentaments de colons i bases militars al llarg de Cisjordània, junt amb les poques instal·lacions d’infraestructures econòmiques i mèdiques amb les quals compta la zona, provoquen que cap grup no pugui quedar-se quiet a la seva pròpia zona, movent-se només per les carreteres interiors i sense creuar l’espai de d’altres. La fricció constant entre els membres dels tres grups es fa inevitable i provoca més intents per mantenir la separació que, al seu torn, originen noves friccions. El mur forma part del vell somni de posar fi a la fricció i mantenir les zones separades, tan “netes” i “pures” com sigui possible. Però com gairebé totes les eines locals de segregació, el mur també significa una divisió que tan sols resitua el lloc de fricció, el moment de trobar-se i la manera de contaminar “espais estèrils”.

Així doncs, l’espai no solament se segrega ètnicament i funcionalment, sinó que la seva pròpia organització origina l’esmentada segregació. Alhora, el control de moviments que exerceix l’exèrcit israelià, al costat de la llibertat de què ell mateix gaudeix, serveix per integrar allò que està constantment segregat. La violència que s’usa per imposar la segregació espacial o per irrompre en espais tancats vincula ambdós costats de tota frontera a l’aparell de poder que els engloba. Per tant, el desplegament de la violència suspesa i l’esclat ocasional de l’espectacular integren allò que ha estat segregat espacialment mentre, alhora, la distribució del poder torna a segregar el que la violència en estat pur ha integrat. Tot i així, la dialèctica no és simètrica, doncs, al cap i a la fi, l’espai de l’exèrcit també inclou el dels colons i dels palestins i els comprimeix en un sol, modificant el seu contorn, redibuixant els límits i imposant noves maneres d’interconnexió entre ells.

Naturalment, existeix un altre espai que s’esgrimeix com a superior: l’espai imaginari dels colons, la Terra d’Israel completa (Eretz Israel hashlema) que, teòricament, comprèn la zona palestina i la de l’exèrcit. El seu equivalent tangible seria un mapa que inclogués la repartició de terres, la planificació mediambiental i arquitectònica, les “avançades” i “ampliacions” de nous barris i poblacions recents, que no mostren cap respecte pels seus veïns. Aquest és l’espai de colonització, constantment en canvi. Es diu sovint que l’exèrcit es limita a seguir les iniciatives dels colons i a protegir-los de la violència palestina allà on siguin i que no atén als palestins cada vegada que els jueus entren i surten de seu camps i horts. No obstant això, per gran que sigui la importància geopolítica del colonitzat o per poderosa que sigui la peculiar combinació entre espai imaginari i la seva representació detallada als mapes de planificació de l’entorn, la realitat és que l’autoritat i la capacitat per decretar i imposar el tancament d’un espai colonitzat i decidir les excepcions recau únicament en els comandaments de l’exèrcit, no en els líders colons. Per molt que aquests irrompin tant en espais militars com palestins per redefinir els seus límits amb avançades, incursions en pobles i cultius, i controls en carreteres de circumval·lació, tots ells “il·legals”, la segregació espacial i la (re)integració tan sols poden tenir lloc per mitjà de la presència militar i l’articulació de l’esmentat espai en el seu llenguatge i els seus mapes. I és més; únicament el sobirà (encarnat pel govern, el ministre de defensa, el cap del gabinet o el comandant local), de la mateixa manera que té autoritat per decidir les excepcions, és qui pot declarar l’”abandonament” o la retirada, de qualsevol tipus, de certs espais. L’excepció i l’exclusió serveixen per reapropiar-se d’allò exclòs i reestablir el dret²⁰, mentre que l’“abandonament” o la retirada són eines per recuperar el control de la zona i reinstaurar el poder de l’ocupant.

D’aquesta manera, l’anomenat pla de retirada serveix per recuperar el control i reafirmar la seva autoritat a la Franja de Gaza. Sense jutjar les seves altres intencions, aquest ja ha aconseguit l’efecte desitjat, (fins i tot molt abans que qualsevol colon abandoni la seva casa per força) i continuarà sent una de les seves conseqüències si mai no arriba a materialitzar-se. El mateix succeeix amb el mur. Molt abans de concloure el projecte, i en diversos llocs molt abans de començar a erigir-lo, l’espai s’ha redefinit i redistribuït, donant lloc a noves reparticions de terra, restriccions de moviment i mètodes per reintegrar l’espai que el mur, planejat o ja construït, vagi a dividir. En els dos casos exposats, l’espai es redefineix i es redistribueix unilateralment a fi de recuperar el control total sobre la forma de moure’s dels palestins en entrar i sortir dels seus enclavaments, sense entorpir la penetrabilitat de l’espai palestí, que queda sempre obert a les incursions de l’exèrcit israelià. També en ambdós casos, alguns dels espais dels colons es veuen amenaçats per la reestructuració de l’espai militar. Mentre a la Franja de Gaza es preveu la seva eliminació total, a Cisjordània s’esperen més restriccions per als assentaments que no quedin circumdats pel mur. Aquests greuges futurs, per als quals ja s’han previst grans compensacions, són conseqüència del fet que els colons jueus dels Territoris Ocupats no siguin ciutadans normals: la legislació israeliana protegeix tots els seus drets, excepte sobre el propi espai colonitzat. Aquests territoris mai no han estat totalment annexats i la presència dels colons mai no s’ha integrat completament com a quelcom “natural” en la mentalitat col·lectiva israeliana, i molt menys admès pels no-israelians. El sistema legal israelià no pot garantir-los ni la lliure circulació pels territoris ni la possessió de terres. Des del punt de vista del sistema, l’espai colonitzat mai ha estat pacificat ni “civilitzat” (a part del territori annexat a la zona més extensa de Jerusalem) i es manté en un estat d’emergència permanent. Es tracta d’un lloc en el qual el dret mai no s’ha implantat (ni retirat) completament i l’excepció s’ha convertit en la norma, en la propietària del lloc. L’espai per si mateix (palestí majoritàriament, encara que no tot) es pot abandonar, danyar i destruir sense risc de càstig²¹. A més, durant molts anys, els governs israelians han actuat com si aquest espai no pogués ser posat en qüestió, ni tan sols a favor de la pau, una postura que comparteixen molts nacionalistes jueus i fonamentalistes religiosos. L’espai colonitzat, abandonat a prejudicis que queden impunes i exclòs del regne de sacrifici religiós, s’ha convertit en una cosa sagrada, una mena d’spatium sacer. Com si el propi espai hagués assimilat les característiques d’un homo sacer,²² davant la situació palestina d’homini sacri. De fet, en una primera instància, els palestins van ser apartats d’aquest espai per la seva presumpta naturalesa sagrada, la colonització de la qual van dirigir una avançada de fonamentalistes messiànics que van treballar per transformar-lo a fi de canviar el temps històric.

Totes i cadascuna de les facetes de la vida palestina, com l’economia, el treball, el lleure, la política, la resistència armada, la cultura i l’educació, es desenvolupen en l’interior d’aquest espai sagrat/abandonat, per la qual cosa es veuen restringides i definides per un sistema de segregació i integració que opera a tots els seus vessants i manifestacions. L’esmentat sistema no acata cap altra llei que la que inventa constantment, que s’inscriu i reinscriu en l’espai que controla i transforma incessantment. La plètora de normes i reglaments per articular, regir, contenir o descriure, una vegada consumades, les operacions de l’aparell del poder tan sols tenen alguna cosa en comú: que estan subjectes a la fase actual i temporal d’especialització de l’aparell, al qual donen forma i transformen constantment. Res no és més constant que el canviar constant de l’aspecte espacial d’aquestes normes. Encara que la seva autoritat provingui de la llei israeliana, encara que de vegades es vegin refrenades per un respecte ocasional, limitat i parcial per la llei humanitària internacional o reflecteixin els canvis d’intensitat de la resistència palestina, la pressió dels colons, les maniobres diplomàtiques o els interessos econòmics, no obstant això, totes aquestes influències es troben sempre subjectes a la mediació i a l’articulació de la distribució del poder i la triple segregació/integració de l’espai. Sense molt esforç extra i en molt poc temps, el mecanisme de tancament i restricció de moviments és capaç de fer que qualsevol aportació exterior (legal, política, econòmica, moral o d’altres) deixi de tenir sentit dins del sistema de dominació i evitar que es dugui a terme.

Tot això dóna fe de les diferències òbvies, encara que desiguals, en la situació i el benestar dels palestins de les diverses zones dominades. Alhora que el govern reacciona tant enfront de la resistència palestina com, en ocasions, a la seva submissió, els comandants locals gaudeixen de certa llibertat per decidir sobre el tancament i el moviment. Així, mentre hi ha llocs on la gent pot anar a treballar, a l’escola, i fins i tot fer vida social sense inter-rupcions, en altres punts ningú no pot anar a treballar durant setmanes, les escoles es tanquen i les persones romanen confinades a les seves cases durant llargs dies i nits. Aquestes diferències sempre es justifiquen des del punt de vista de la seguretat, la qual cosa precisament ve a dir que cal resegregar o reintegrar l’espai segons les noves necessitats de l’aparell del poder, que no acata altres normes que les seves. El tancament i la limitació de moviments es fan en nom de la seguretat, diuen, encara que s’articulen i distribueixen de forma espacial: seguretat per als jueus, abandonament per als palestins. Garantir la seguretat implica perpetuar la distribució de l’espai d’un poder la llei del qual es troba en suspens i la presència del qual és com un pèndol entre la violència espectacular i la suspesa, així com entre la segregació i la reintegració violenta de l’espai: un lloc sagrat, permanentment a punt del desastre.

Com més gran és la violència de l’esmentada segregació i reintegració en l’espai, més s’assembla a un camp, segons la definició d’Agamben²³. Encara que no és un camp de concentració, ni de treballs forçats, ni de refugiats, continua sent un camp, un lloc tancat amb un dret en suspens i un poder que exerceix una sèrie de segregacions espacials sobre segments ja segregats de la població. En l’esmentat camp, la suspensió excepcional i temporal s’instal·la com a estat natural de les coses. La vida es converteix en nuda vida, desproveïda de la protecció d’un sistema legal o un estatus polític, completament envaïda pels mecanismes de poder que la fa, alhora, objecte de coneixement i destinatària de violència. En el camp, aquesta nuda vida és és el punt on conflueixen el coneixement i el poder, on s’intercanvien, s’alimenten i es produeixen mútuament, incessantment, sense dret ni discurs polític per entremig. Les normes del poder s’inscriuen directament en els cossos de la població, en les seves propietats i en el seu espai, i qualsevol intent de reclamar-los s’interpreta immediatament com a resistència contra aquest poder.

Amb tot, el camp no és un espai on s’ha enviat o deportat als palestins, sinó una estructura imposada al seu lloc de residència. Per a ells, el camp és dins de les seves cases, llogarrets i pobles, horts i camps. A la fragmentació de l’espai i el control total dels seus moviments se li suma la temporalitat imposada a l’espai palestí per part del poder. Les restriccions, regulars i excepcionals, solen ser temporals. El documents d’identitat i permisos per sortir i entrar de les zones tancades també són temporals i cal renovar-los amb freqüència²⁴; a la zona més extensa de Jerusalem hi ha milers de persones que han perdut, literalment, el dret a tornar al seu lloc d’origen per tot tipus de motius administratius²⁵. La demolició de cases és ja tan freqüent que, en algunes zones, l’existència d’una llar pròpia sembla alguna cosa temporal²⁶. A més, l’amenaça de la deportació i l’expulsió sura permanentment en l’aire, com la presència suspesa de l’arma espacial total.

En molts camps, les persones es troben en un estat de transició més o menys temporal. Aquesta temporalitat, al costat de la fugacitat, el sentiment d’ajornament i la suspensió que els caracteritzen creen o confereixen una identitat comuna a tots els seus habitants, siguin turistes, soldats, detinguts, refugiats o deportats. En haver perdut o abandonat, temporal o definitivament, la seva identitat i arrels al seu lloc d’origen i sense haver arribat encara a la seva destinació, comparteixen una experiència similar: el camp suspèn o esborra les diferències, sovint notables, sobre el seu origen i destí i es converteix en un destí comú. Als territoris, les persones es veuen abocades a un estat de transició fruit del mateix estat en el qual es troben els seus espais de residència. I per això, el destí comú de Palestina apareix terriblement fragmentat. La fragmentació de l’espai origina diversos destins locals segons les condicions contingents i específiques de cada un dels enclavaments o cel·les separades de la totalitat del camp. A més, els qui habiten en aquestes cel·les espacialment separades comparteixen un important atribut: manquen de ciutadania. I precisament d’aquesta manera, en qualitat de no-ciutadans, és com pertanyen a l’estat d’Israel²⁷. Aquesta privació i la naturalesa de la seva existència política permeten convertir els seus llogarrets i pobles en cel·les de nous camps que, al seu torn, fa possible la seva expulsió permanent del regne del dret i la política, de la civilització i la cultura. El camp no és un lloc on s’ha ajuntat els palestins, sinó que el fet que s’hagi “clausurat” el seu lloc de naixement “dins d’un camp”, és el que permet que la seva existència es vegi permanentment reduïda a una nuda vida.

La construcció del mur ha fet visible el “confinament” dels palestins en els camps. La seva implantació té efectes destructius concrets per a tota la població atrapada als seus tentacles serpentejants i, pel que sembla, també està tenint greus efectes psicològics tant en israelians com en palestins. El mur ha contribuït a l’aparició de noves formes de resistència no violentes i plurinacionals, mitjançant les quals habitants palestins, israelians de l’esquerra radical i voluntaris de diverses organitzacions internacionals protagonitzen actes de desobediència civil a les zones de la seva construcció. Amb tot, el mur no ha aportat cap mètode nou de dominació que no existís ja a nivell local. Abans del seu aixecament ja s’aplicaven sistemes com la separació, la fragmentació de l’espai, la segregació espacial segons la identitat nacional, els intents de “netejar” més llocs de palestins, la reducció radical del volum del seu moviment i el control rigorós i detallat sobre tot allò que es mogués. El que el mur afegeix és, d’una banda, la destrucció de l’entorn palestí al llarg del traçat, la lògica del qual rau precisament en l’absència de pauta comprensible i, per l’altra, el fantasma de la separació total, interpretada per mitjà de molts nous punts de fricció.

Dit d’una altra manera, el mur no ha creat el camp, sinó que l’estratègia i la realitat del confinament han conduït a la seva construcció. La transformació dels territoris en espai sagrat, es prefigura ara de forma totalment visible per mitjà de la construcció del mur (encara que no solament) i tot el que l’envolta. L’esmentat espai és una zona d’excepció fora dels límits de la llei, generada íntegrament sense residus per mitjà de la interacció incontrolada entre la violència espectacular i la suspesa que aboca a unes dinàmiques de construcció-destrucció, fragmentació, segregació i reintegració. En lloc del mur construït, el que cal emfatitzar aquí és la seva construcció: el llarg procés de planificació, els preparatius legals, militars i físics, els enfrontaments polítics i diplomàtics (en el pla local i internacional), les freqüents modificacions del traçat, el desmantellament i desplaçament de fragments, les constants pròrrogues en la construcció d’alguns segments (per falta de diners, pressions polítiques i diplomàtiques, errors judicials, acords locals amb habitants o colons, etc.), canvis freqüents en el nombre de portes obertes en funcionament, el seu estatus i regulació. Cada pas del procés, cada una de les corbes en els cents de quilòmetres del seu traçat, cada obertura o tancament de les seves portes, serveix d’excusa per segregar i reintegrar espais, que l’exèrcit es desplegui de nou i permeti la interacció entre la violència espectacular i la suspesa. Pot ser que el mur hagi brindat major seguretat als israelians, però ha fet estralls entre els palestins i ha mantingut la “seguretat” com un principi de segregació i colonització. Cada corba al camí ha facilitat que es trobessin noves formes per sacralitzar espai i relegar a l’abandonament els seus habitants. Un instrument estàtic de separació espacial ha resultat ser tan sols la cua d’un monstre sigilós que devora i reterritorialitza espai alhora, sense arribar mai a tallar-lo en dos.

El mur no és únicament un gran projecte en construcció, sinó un projecte inacabat en el qual la inconclusió sembla ser més estructural que accidental, per la qual cosa no sembla arriscat afirmar que romandrà inacabat “per sempre”, fins que un dia, un nou projecte (d’annexió completa o de genuïna reconciliació) posi fi a tot això. El paper del mur no consisteix a reduir la violència, sinó a ampliar i reproduir la dominació i reinscriure-la en l’espai. El mur no pretén separar completament dues comunitats en conflicte, sinó que forma part d’un mecanisme de segregació i reintegració espacial que serveix perquè el bàndol al poder controli el conflicte. Per a aquests propòsits, tones de ciment armat no són tan efectives com les portes d’accés que allotgen i els constants canvis d’estatus i regulacions²⁸. Allò que en realitat succeeix “al terra” no ho conté el mur de formigó. Forma part del que inclou i del qual envolten les entrades i les zones de fricció circumdants que, junt amb les parts inacabades del mur, conformen una xarxa de permeabilitat en canvi permanent que escampa el poder, permet prosseguir amb el procés de colonització, confina la població palestina en un camp i dissecciona la seva vida quotidiana.

Les autoritats i els artífexs dels corrents d’opinió israelians sostenen que el mur suposa una mera substitució de la solució política. El seu caràcter temporal permetria eliminar-lo en temps de pau o resituar-lo segons l’acord al qual arribessin ambdues parts però, mentrestant, constitueix una solució política suspesa. A falta d’aquesta, el mur és una solució militar-geogràfic-arquitectònica que entretant “ens” protegeix i “els” abandona. I pel que sembla, l’única manera d’”aconseguir-nos” una protecció perfecta és “abandonar-los” completament. El mur és l’encarnació i el mitjà que articula dues fantasies complementàries: d’una banda, la desvinculació total dels palestins (“Ja no en volem veure a cap per aquí”) i el seu absolut abandonament (“Deixem que es matin entre ells, que morin de gana, que es beguin el mar de Gaza”). Tanmateix, aquestes fantasies mai no podran realitzar-se plenament, doncs la desvinculació total implica l’abandonament absolut i el desastre “total” es troba en un estat de suspensió similar a la posposició de la decisió política. Des de 1967, la majoria de governs israelians, igual que els seus equivalents palestins en diverses ocasions, van optar per una política tàcita d’evadir i posposar les esmentades decisions però, després de la segona Intifada²⁹, la suspensió del desastre a gran escala ha passat a ser un element essencial del seu aparell de govern als territoris.

Com a conseqüència de la geografia de la segregació, la capacitat dels palestins per guanyar-se el pa ha disminuït fins i tot nivells subsaharians³⁰, cosa que, alhora, és una manera de perpetuar-la. En portar a la població a punt del desastre, es fomenta la submissió i la dependència i es mobilitza la comunitat humanitària internacional, de manera que l’economia palestina, i per tant l’ocupació, passa a sustentar-se en les subvencions en unes proporcions molt superiors a les de qualsevol altra crisi humanitària contemporània³¹. Malgrat la tibantor i la tensió òbvies entre elles, la violència suspesa i l’acció humanitària treballen de forma simultània, es complementen i coordinen sorprenentment bé. En l’actualitat, la suspensió és la frontissa que articula la connexió entre l’aparell humanitari i el militar. En el nou tipus de camp palestí, tot es troba en suspensió, en compàs d’espera: la vida quotidiana, el dret i el sistema legal al complet, la guerra total, l’abandonament (en si mateix una forma de suspensió), el desplaçament de masses de població, l’eclosió total de la catàstrofe humanitària, una sortida política permanent del conflicte o una solució final, sigui quina sigui la seva naturalesa. L’aparell violent del poder deixa en suspens no només la llei i la vida quotidiana, també la guerra total i el desplaçament de masses, en un procés en el que l’aparell humanitari exerceix un paper actiu. La distribució directa d’ajuda i el seu impacte indirecte en l’opinió pública i en les autoritats israelianes eviten que la desocupació esdevingui malnutrició i que aquesta, al seu torn, provoqui una fam que, en no generalitzar-se, deixa en suspensió la situació de desastre que portaria. Així mateix, amb la seva sola presència en qualitat de representants i membres de la comunitat internacional, contribueixen, almenys de forma temporal, a la suspensió de les polítiques de dominació de major brutalitat i ajuden a evitar que les matances dirigides es converteixin en massacres i que la demolició local d’habitatges aboqui tota una població a un desplaçament en massa.

En els pitjors moments de crisi, i a fi que aquesta no empitjori fins a creuar la línia imaginària que la separa de l’”autèntica” catàstrofe (una línia que es redefineix segons els canvis de sensibilitat i l’atenció d’una no menys imaginària “comunitat internacional”), l’aparell de poder es mostra disposat a alleugerir una mica el jou, obrir noves portes d’accés o destinar més soldats als llocs de control per alleugerir el seu encreuament, entre altres reconsideracions. La major part de compromisos entre soldats israelians i residents palestins s’inscriuen en aquest context i incumbeixen a les interminables negociacions per entrar, sortir o creuar els Territoris. Els palestins esgrimeixen les “raons humanitàries” com un dels pocs arguments als quals poden apel·lar per obtenir un permís de circulació³² i es veuen obligats a presentar i representar les necessitats bàsiques dels seus mínims vitals, el seu sofriment i les seves pèrdues per obtenir els permisos que els autoritzin a mantenir-se en aquests mínims i alleugerir una mica el seu patiment³³. La seva magnitud, i la de la humiliació que troben a les portes de pas, no es poden esgrimir en tals negociacions, ja que són condicions de les mateixes. Les portes i els llocs de control en ambdós costats del mur són teatres on les persones (re)presenten la seva nuda vida, en ocasions diverses vegades al dia.

El mur no ha reduït l’existència palestina a l’esmentada nuda vida, ni ha aixecat aquest teatre on aquesta es representa. Tan sols li ha conferit major visibilitat, una presència més amenaçadora i un escenari de dimensions enormes, a més d’intensificar amb total claredat l’espectre de la solució final (en forma de separació o deportació) i el sentiment de temporalitat que això provoca. Els blocs de formigó que s’aixequen, visibles des de totes parts, signifiquen que la separació total és imminent, que fins i tot l’existència de la nuda vida està en joc, que cada vegada que es creua és una mica temporal, que cada èxit en un lloc de control és efímer i ha de ser reconquerit amb una altra nova ronda de tortuoses negociacions. Tot i així, sempre hi ha portes d’accés, sempre existeix la possibilitat de reobrir entrades tancades i encara hi ha zones sense mur que afirmen que el desastre real no ha succeït encara, que existeixen possibles línies de vol, que la resistència, i no solament la submissió, hauria de trobar una via i redirigir-se cap a on avanci la cua del monstre. I és precisament la pervivència d’aquesta resistència el que reafirma els israelians en la necessitat del mur.

1          Aquest text és un fragment d’un work in progress més ampli. Algunes parts es van presentar durant la conferència “The Politics of Humanitarianism in the Occupied Territories” (La política de l’humanitarisme als Territoris Ocupats) en el Van Leer Jerusalem Institute (20 i 21 d’abril 2004).

2          La línia de demarcació dictada pel govern de Shamir durant la Guerra del Golf de 1991 va ser la primera mesura de tancament imposada als Territoris Palestins en la seva totalitat. Amira Hass, “Colonialism Sponsored by the Peace Process” (El colonialisme patrocinat pel procés de pau), (en hebreu), octubre 2003, pàg. 12.

3          Jean Ziegler, relator especial de l’ONU, “Report submitted to United Nations on the Right to Food in the Occupied Palestinian Territories” (Informe per a l’ONU sobre el dret als aliments als Territoris Ocupats de Palestina), (avançament de la primera edició sense revisar, esborrany no publicat), setembre 2003. L’informe mai no s’ha publicat oficialment a causa de pressions israelianes i nord-americanes. El text és tan sols un exemple dels nombrosos informes en aquesta línia publicats per diversos governs i agències internacionals com a observadors de la que es podria definir com la crisi humanitària mundial més estudiada i més ben documentada en l’actualitat. La primera conclusió de l’informe especial del Comitè Internacional per al Desenvolupament, de la Cambra dels Comuns britànica, “Development, Assistance and the Palestinian Occupied Territories” (Desenvolupament, assistència i els Territoris Ocupats Palestins) del 5-2-2004, estableix que “els nivells de malnutrició a Gaza i parts de Cisjordània són tan dolents com les de qualsevol lloc de l’Àfrica subsahariana. L’economia palestina no podria anar pitjor, llevat que s’enfonsés.” Vegi’s també l’informe de John Dugard, relator especial de la Comissió Europea per als Drets Humans, presentada en la Comissió de setembre de 2003. Sobre l’impacte específic del mur en la crisi humanitària, vegi’s l’informe de Nacions Unides “The Humanitarian Impact of the West Bank Barrier on Palestinian Communities” (L’impacte humanitari del mur de Cisjordània en les comunitats palestines), setembre 2004.

4          En ocasions, es distingeix entre exercici legal i il·legal de la força i únicament es considera violent aquest últim. De vegades, l’ús de la força (legal o no) que no implica el contacte directe amb un cos exposat no es considera violent. Nosaltres creiem que una acció és violenta al marge de la seva legalitat i de l’existència del contacte real entre forces físiques i cossos exposats. No obstant això, en aquest context no abordarem el tema de la relació entre legalitat i il·legalitat de l’acte de violència, tan sols el de la interacció entre la suspensió i l’erupció de les forces físiques.

5          Compari’s l’excel·lent anàlisi de Louis Marin sobre el poder i la representació en la introducció de The Portrait of the King (El retrat del rei), Minneapolis: Minnesota University Press, 1987.

6          Aquí prenem en prèstec el terme de Giorgio Agamben a Homo Sacer: Sovereign Power and Bare Life, Stanford: Stanford University Press, 1998, pàg. 18. (Traducció al castellà: Homo Sacer: el poder soberano y la nuda vida, València: Pre-textos, 1998). Com es veurà més endavant, el nostre deute amb Agamben va molt més allà d’aquest préstec.

7          Pensem, per exemple, en alguns dels llocs de control de nou erigits en els quals desenes, cents o milers de persones es veuen atrapats en una reduïda àrea envoltada de filats. Les cues d’hores que es formen per passar no tan sols signifiquen humiliació, despossessió dels seus drets i el robatori del seu temps, sinó que la zona davant la porta està tan abarrotada que les persones es trepitgen les unes a les altres, s’empenyen i s’estrenyen contra el filat, gairebé asfixiant-se, carregant amb prou feines les seves pertinences i incapaços d’atendre nens sanglotant, gent gran i malalts. Però mentre la prèvia per passar es converteix en una espera tortuosa, el moment de l’encreuament està informatitzat i perfectament controlat i, pel que sembla de l’exèrcit, és molt més eficaç. Per a una anàlisi exhaustiva del lloc de control, vegi’s el pròxim treball de Tal Arbel “The Checkpoint” (El lloc de control).

8          L’exercici de la violència s’exerceix de forma constant als llocs de control comentats en la nota anterior. Es confina les persones en un espai molt petit, se’ls fa esperar en fila i passar per una única porta rotatòria, però aquest tipus de violència mai no es torna espectacular. Els cossos es toquen, s’empenyen i es retenen durant hores, però no es travessen ni es massacren, ja que els soldats gairebé mai no disparen ni fan ús de les seves vares.

9          Sobre els aspectes legals del poder als Territoris Ocupats de Palestina, vegi’s Eyal Benvenisti, Legal Dualism: The Absorption of the Occupied Territories into Israel (Dualisme legal: l’absorció dels Territoris Ocupats dins d’Israel), Boulder: Westview 1990, i The International Law of Occupation (La llei internacional de l’ocupació), Princeton NJ: Princeton University Press 1993, cap. 5. Vegi’s també Orna Ben-Naftali, Aeyal M. Gross i Keren Michaeli, “Illegal Occupation: Framing the Occupied Palestinian Territory” (Ocupació il·legal: com formular el Territori Ocupat de Palestina), Berkeley Journal of International Law, pendent de publicació.

10 Tingui’s en compte que no ens referim simplement a la propaganda, a què qualsevol consumidor de notícies està exposat a tot arreu, sinó a quans temes com l’educació, la literatura i la memòria pública, entre d’altres, es modelen des d’un punt de vista ideològic.

11 Compari’s amb Étienne Balibar, “Citizen Subject” (Ciutadà subjecte) a Eduardo Cadava et al. (ed.) Who Comes after the Subject? (Qui ve després del subjecte?), Londres: Routledge, 1991, pp. 33-60. Vegi’s la discussió entorn de la figura clàssica del subjectus, pp. 40-44. [N. de la T.: en anglès subject remet a “subjecte” i “súbdit”].

12  L’èxit parcial que van obtenir en la Cort Suprema d’alguns plets contra la construcció del mur, que aquí presentem com exemples a tall de rèpliques, ratifiquen la nostra postura: la construcció es va paralitzar en alguns llocs i es va accelerar en d’altres; l’exèrcit mai no va deixar d’exercir pressió en els habitants de les zones on s’havia d’aixecar; les manifestacions al llarg del traçat del mur han empitjorat i la repressió s’ha tornat més violenta i, fins i tot de vegades, mortal.

13 Guanyar significa assestar l’últim cop, però aquest només és l’últim d’una sèrie infinita que crea les condicions per al pròxim cop, de manera que guanyar sempre allotja l’embrió de perdre, i viceversa. L’única diferència real és el major o menor grau de mortalitat i destrucció de la violència. Segons aquesta escala quantitativa, els palestins surten perdent.

14 Walter Benjamin, “Critique of Violence” a Selected Writings, vol. I, 1913-1926, Cambridge MA: Harvard University Press, 1996, pp. 236-252. (Traducció al castellà, Para una crítica de la violencia y otros ensayos, Madrid: Taurus, 1991).

15 Ibid. Pàg. 242; Jacques Derrida, “Force of Law: The Mystical Foundation of Authority” a Cardozo Law Review, vol. 11, núm 5-6 (1990), pp. 921-1045. (Traducció al castellà d’ Adolfo Baberá i Patricio Peñalver Gómez, Fuerza de ley. Fundamento místico de la autoridad, Madrid; Tecnos, 1997).

16 Giorgio Agamben, Homo Sacer: Sovereign Power and Bare Life, cap. 1. Op. cit. n. 6

17 Existeix una disminució real del nombre d’intents i d’atacs terroristes perpetrats amb èxit des de 2004 i, encara que pot estar relacionada amb el mur, és molt difícil de demostrar. Hi pot haver molts més factors en joc, com les matances diàries de palestins acusats de ser combatents i un canvi en l’ambient polític, que expressa un suport cada vegada menor als atemptats suïcides. El discurs de seguretat del mur contempla els palestins com a bombes errants que cal detenir a les portes d’Israel i no com a subjectes que pensen i actuen lliurement. Sense tenir en compte la voluntat i la perseverança dels palestins, com s’explica que a la Franja de Gaza, completament segellada (per una tanca en lloc d’un mur), els trets i bombardeigs palestins sobre les zones israelianes siguin constants? I per què no succeeix el mateix a Cisjordània?

18  Hi ha altres grups els mapes dels quals poden ser diferents com, per exemple, els jueus israelians que no són colons, o els palestins amb ciutadania israeliana. Tot i així, no difereixen tant dels tres mapes principals sobre els quals debatem aquí.

19 Almenys en teoria, encara que de vegades algunes zones són menys permeables durant una temporada, depenent de la intensitat de la resistència palestina.

20 Giorgio Agamben, Homo Sacer: Sovereign Power and Bare Life, part I. Op. cit. n. 6.

21 El sociòleg palestí Sari Hanafi descriu detalladament la relació destructiva dels israelians amb l’espai habitat pels palestins i el seu entorn, a la qual anomena “spacio-cide”. Sari Hanafi, “Spacio-cide and Bio-politics: Coupling Refugees Issue and Land Issue in the Israeli Colonial Project” (Spacio-cide i biopolítica: la relació entre el tema dels refugiats i la terra en el projecte colonial israelià), pendent de publicació.

22 Giorgio Agamben ressuscita la figura romana de l’homo sacer, algú a qui es pot matar sense ser castigat però el sacrifici religiós del qual, no obstant això, no es permet (Giorgio Agamben, Homo Sacer: Sovereign Power and Bare Life, part I. Op. cit. n. 6)

23 Ibid., part III, especialment cap. 7. Parafrasejant el títol d’aquesta part del llibre, es podria dir que el camp s’ha convertit en “el paradigma” o “el nomos “ de la dominació israeliana als territoris ocupats. No obstant això, és important tenir en compte que, com s’explica a les pàgines 12 i 13, aquest camp no té uns límits externs marcats.

24 Per renovar-los cal moure’s, però el moviment es limita quan els documents deixen de ser vàlids. Tal Arbel documenta el cercle viciós de les polítiques dels permisos en el seu treball, de pròxima publicació.

25 Més de tres anys abans de la segona Intifada, B’TSELEM va informar sobre el “desplaçament silenciós” de milers de residents (informe especial sobre el desplaçament silenciós, abril 1997). Després de setembre de 2000, la negació dels drets dels residents per part de l’administració només ha fet que augmentar.

26 “En els últims tres anys i mig, l’exèrcit israelià i les forces de seguretat han destruït més de 3.000 habitatges, centenars d’edificis públics, propietats comercials privades i vastes extensions de terra cultivable a Israel i als Territoris Ocupats. Desenes de milers d’homes, dones i nens han estat desnonats i s’han quedat sense casa o sense la seva font d’aliment. Milers de cases i propietats han sofert danys, en molts casos, de forma irrecuperable. A més, altres desenes de milers d’habitatges estan amenaçats amb la demolició i els seus ocupants viuen amb por al desnonament i a quedar-se sense casa”. Informe d’Amnistia Internacional, Israel and the Occupied Territories Under the rubble: House demolition and destruction of land and property (Israel i els Territoris Ocupats sota les runes: demolició d’habitatges i destrucció de terres i propietats), maig 2004.

27 Es pot destacar que Israel administra un conjunt de terres que comprèn gairebé una quarta part del territori que governa i que engloba a gairebé un terç de la població que viu oficialment sota el seu control, directe o indirecte. En el passat, alguns règims van construir i van administrar camps molt més grans i pitjors que aquest. Pot ser que el règim d’Israel construeixi un camp d’una extensió tan desproporcionada que podria amenaçar amb engolir al poder que l’ha erigit.

28 Per a l’estudi i la classificació de les més de 50 portes per creuar el mur vegi’s, per exemple, l’informe de Nacions Unides “The Humanitarian Impact of the West Bank Barrier on Palestinian Communities” (L’impacte humanitari del mur de Cisjordània en les comunitats palestines), 1 de setembre 2004.

29 És raonable suposar que les forces polítiques de l’exterior intervindrien en cas que la situació als territoris arribés a l’extrem de la catàstrofe, sent reconeguda com “emergència humanitària complexa” pels països d’Occident. Fins al moment, Israel ha anat amb compte en no assolir aquest punt. En aquest cas el que ens interessa és la manera en la qual Israel, després de posar els territoris “a punt de la catàstrofe” ha utilitzat aquest límit com a mecanisme de dominació.

30  Vegi’s nota 2.

31 Vegi’s Anne Le More, “Foreign aid strategy” (L’estratègia de l’ajuda exterior) a The Economics of Palestine: Economic Policy and Institutional Reform for a Viable Palestinian State (L’economia de Palestina: polítiques econòmiques i reformes institucionals per a un estat palestí viable), David Cobham and Nu’man Kanafani (ed.), Londres: Routledge, 2004; Adi Ophir, “The Role of the EU” (El paper de l’UE), conferència presentada en la Faculty for Israeli-Palestinian Peace (FFIPP), III Conferència Internacional (Brussel·les, juliol 2004). Vegi’s Mary B. Anderson, “Do No Harm’ – Reflections on the Impacts of International Assistance Provided to the Occupied Palestinian Territories” (No fer mal. Reflexions sobre l’impacte de l’ajuda internacional als Territoris Ocupats Palestins), informe sobre la visita als Territoris Ocupats Palestins, del 9 al 17 de maig de 2004.

32 L’altra cosa que un palestí sempre pot oferir és la seva col·laboració amb l’aparell del poder.

33 Les presentacions no solament es duen a terme als llocs de control, també en la desena d’oficines d’”administració civil”, les anomenades District Civil Liaison Offices (Oficines de Relacions Civils del Districte), on es presenten les sol·licituds per als permisos. Les esmentades oficines formen part del mecanisme global de limitació de moviments i cal integrar-les en el marc de la geografia del mur i la xarxa de llocs de control, controls de carretera, portes d’encreuament i entrades. Vegi’s l’informe de Physicians for Human Rights i Machsom Watch, The Bureaucracy of Occupation: the District Civil Liaison Offices (La burocràcia de l’ocupació: les Oficines de Relacions Civils del Districte), desembre 2004; Tal Arber, pendent de publicació.

Ariella Azulay / Adi Ophir. pdf